Agost, de Tracy Letts

cartell agostEl Teatre Nacional de Catalunya, torna a programar Agost, de Tracy Letts. L’obra ens desvetlla els secrets d’una família del mig oest americà. I com a metàfora d’aquesta xafarderia no s’ha creat cap escenografia: s’ha creat TOTA una CASA; una casa de nines que s’obre i que deixa impressionat al pobre espectador que no sap que ha anat a veure. (Si es que ni ha algun)

La família Weston, trasbalsada per la desaparició del pare de família, es reuneix novament, com en totes les desgràcies, per compartir la pena i intentar entendre el que ha passat. El perquè els durà a preguntar-se qui son i que hi fan allà. Però el que es mes important es perquè en varen marxar. I es per aquí on es comença a desfilar el teixit que havia cobert les vergonyes de la família.

A diferencia de tots els altres mitjans de comunicació, que cantes les virtuts de Emma Vilarassau i Anna Lizaran, caps de cartell i portadores del pes de la historia, la meva vista recau en el personatge mes enigmàtic de la història. Johnna, una noia India, que es contractada per el pare poc abans de desaparèixer i que es testimoni impertèrrit de tot el que passa a la casa. Es l’encarregada d’obrir la història, i l’encarregada de tancar-la. Si l’aneu a veure, no subestimeu aquest personatge interpretats per Almudena Lomba. Una figura silenciosa que a diferencia dels altres personatges de l’obra, no respon totes les preguntes que es fa el public sobre ella.

Pel que fa al muntatge, la historia es una muntanya russa que atrapa l’espectador i el fa pujara i baixar a voluntat, al principi, com sempre, costa entrar a la història. I el final del primer i tercer acte potser podrien ser mes contundents, però en global l’espectacle fa que l’espectador es pugui perdre enmig de l’escenografia quan la història no l’atrapa. (Algun defecte havia de tenir un decorat d’aquestes dimensions) I les petites, però existents i interessants històries paral·leles poden distreure a l’espectador mes xafarder. Es per això que Sergi Belbel ha fet be d’assumir el repte de dirigir un espectacle que exigeix tenir molt clar on està el focus d’atenció (generalment al menjador de la planta baixa) i on estan els focus de distracció.

Es una obra imprescindible? Estic quasi segur que sí. Potser es l’excés de floretes que ha rebut em porta al dubte. Jo us recomano que intentau veure-la. No us en penedireu.

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s