Vivint el Fringe d’Edinburgh Dia 5

Diumenge. La Royal Mile tornara a estar plena de gent agrupant-se al voltant d’espectacle de carrer que cada cop em semblen menys meritoris, originals o espectaculars. Planejo un dia tranquil, nomes dos espectacles un al mati i l’altre quasi en sessió golfa, les 10:20 de la nit. Al mig em deixaré guiar per els flyers que em vagin donat i les critiques que hi hagin anat enganxant.

El Primer espectacle, un musical. Shakespeare haura d’esperar, pel que sembla. El musical es diu “Adam i Eve” i es un dels altres espectacle obligatoris, vist el resultat, un fart de riure, uns actors boníssims que canten, actuen, toquen diversos instruments i ballen les senzilles coreografies que l’espai es permet. Un espai petit que no perjudica gens a l’espectacle i que permet jugar amb l’espectador fins i tot caient-hi al damunt. Literalment.

Per culpa de Murphy o de la climatologia tan poc previsible del que gaudeixen aquests paratges el que havia de ser un dia de passejada i vista cultural esdevé un festival de posa-treu abriga-despulla’t. Tan aviat estàs gaudint del sol en un cementiri que te un gos com a patró com t’estàs refugiant en una església que ha estat ocupada pel que sembla un moviment assembleari i auto gestionat que ha creat el Free Fringe Festival, convertint-la en una sala de concerts on fins i tots els frescos s’estan fent amb l’ajuda de les donacions dels “feligresos” i d’un talentós artista que a canvi de la donació, plasma la seva cara al dibuix que representa, com no, una multitud de gent assistint a l’esdeveniment que te lloc a l’escenari instal·lat a una de les cantonades de l’església.

Al final de dia, una nova decepció teatral: un musical que havia de parlar sobre la bogeria de la família resulta ser un discurs trufat de cançons (prou ben interpretades) d’una persona que ha crescut en un a família on l’amor no era una opció. Tot i que al principi lamentes no haver-te assegut al costat de la porta per fugir corrents d’aquest desequilibrat a qui li han deixat fer un show, al final descobreixes que estàs formant part de la seva teràpia, i comprens que el seu objectiu  no era fer un gran espectacle, si no tan sols rebre un xic d’atenció i ser escoltat, quelcom que mai de petit va poder tenir. I la senzillesa d’aquesta persona esdevé fonamental per tal d’entrar amb comunió  amb ell i comprendre la importància de tenir una família estructurada i funcional. Un dels moments mes humans que s’han viscut mai en un escenari. I mes reals.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s