Himmelweg, la gran mentida.

Aquest cap de setmana a La Sala La Planeta, s’ha pogut veure “Himmelweg” (Camino del Cielo) de la companyia Atrium que gestiona la Sala Atrium de Barcelona, una Sala de 50 localitats i on s’hi poden veure espectacles bastant interessants, com per exemple IQ-100 un espectacle sobre la intel·ligència, la ingenuïtat i la felicitat.

Tornat al tema que ens ocupa, Himmelweg no deixa de ser una altra obra de teatre sobre el Nazisme, aquest cop però sobre el gran engany que el comandant d’un cap de concentració ha de perpetrar al rebre la visita d’una observadora internacional de la creu roja. L’autoria es de Juan Mayorga, tot i que ha estat adaptada per representar-se amb tres actors: Raimon Molins, el comandant Nazi; Patricia Mendoza, la cooperant i Guillem Gefaell, l’alcalde del camp.

L’obra s’estructura en tres actes que donen voltes sobre el mateix fet. En el primer, la cooperant revisa el que va veure i el que va sentir, i es dol per no haver anat més enllà del que veien els seus ulls tot i saber que l’hi amagaven alguna cosa. En el segon el comandant i l’alcalde preparen la farsa i en el tercer, l’alcalde assaja les escenes amb els interns, que no saben perquè ho han de fer, i ni tan sols saben si tindran alguna recompensa si ho fan be.

L’obra, tot i tenir unes grans interpretacions peca de repetitiva, al girar tota l’estona sobre els mateixos fets, les mateixes persones, les mateixes escenes. I acaba duent a l’espectador a un tedi comparable al que devien viure els presoners, que van acabar sent presoners de la monotonia, i la repetició de frases sense sentit. I el pitjor de tot, després de la privació de la llibertat es la manca d’esperança. Manca d’esperança amb que viuen tots els personatges de l’obra i manca d’esperança del públic que veu que la història no avança, no evoluciona, es queda en aquelles quatre escenes fictícies repetides una vegada i una altra, una vegada i una altra.

Un obra de teatre, dura i difícil que obliga a l’espectador a plantejar-se… què hauria vist jo? M’hauria atrevit a obrir aquella porta? M’hauria atrevit a desmuntar la farsa davant del mateix comandant nazi que l’ha muntada? Què hauria fet per aturar aquella barbàrie que  sospitava?

Lamentablement, la observador no va veure. Però no va ser l’única que no va veure. Tots ens vam posar una vena als ulls, i ens la seguim posant. I si alguna vegada fem l’esforç de mirar, ens trobarem molta gent, que com el comandant, ens farà veure el ells volen que veiem.

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s