Tarifa plana de drets d’autor.

Deixeu-me que us expliqui un fet que m’intriga i potser m’hauria d’indignar.

Tots sabem que tot autor, creador, inventor, dissenyador… té dret a que se li reconegui la seva feina i l’autoria de les seves creacions. Fins aquí tothom d’acord. També sabem que hi ha empreses i institucions per tal de vetllar que ningú utilitzi les obres d’altri en el seu benefici sense que l’autor en vegi ni un duro. Una d’aquestes institucions es la SGAE (i no es la única, per cert) Doncs bé, si una companyia teatral (pública o privada, professional o amateur) vol representar una obra de, per exemple, Jordi Galceran haurà de 1) demanar-li autorització i 2) Pagar-li un 10% del taquillatge o la quantitat que hagin establert ambdues parts. La SGAE vetlla per que això es realitzi (desconec si les altres empreses de gestió de drets també ho fan). Fins aquí tot correcte.

Però es clar, existeixen a tot Espanya milers de sales de teatres, auditoris, centres cívics, sales de concerts… i evidentment al llarg de l’any s’hi programen centenar de milers d’obres, pel·lícules, concerts… i dins de cadascun d’aquest actes s’hi poden utilitzar més d’una obra amb drets reservats. Estareu d’acord amb mí si us dic que controlar els drets d’autor es una feina ben difícil. Una situació que de ben segur que ha passat es que un representat de la SGAE es presenta a un centre cívic on una companyia amateur es disposa a representar una obra d’un autor els drets dels quals encara no s’hagin extingit (es a dir, que faci menys de 60 anys de la seva mort)  i demani a la companyia el paper on acredita que disposen d’autorització per representar l’obra.  Com que la companyia es modesta i no es pot permetre el luxe de localitzar l’autor o el propietari actual dels drets (a vegades una odissea majúscula) el representant de la SGAE es veu amb la obligació de prohibir la representació. A vegades el mateix dia de la representació. A vegades fins i tot l’autor de l’obra no es ni tan sol soci de l’SGAE, però l’SGAE actua d’ofici.

Per evitar aquestes situacions tant molestes que poden arruïnar tota una festa major, la SGAE es va ingeniar un sistema de tarifa plana dels drets d’autor per la qual molts centres d’exhibició públics i privats paguen un preu fixe anual (amb xifres al voltant dels tres zeros) que cobreix totes les representacions que es realitzen durant aquell any. Amb aquest fantàstica estratègia la SGAE mata dos pardals d’un tret: s’estalvia enviar als seus treballadors a pobles perduts de la geografia hispànica i s’assegura uns ingressos que pot repartir segons els seves necessitats.

Però ara bé… qui ens assegura que aquests diners que ha pagat las sala d’exhibició aniran realment als autors que s’han exhibit en aquella sala? Quin barem utilitza la SGAE per utilitzar aquests diners? Que potser consulta la programació de la sala d’exhibició per internet? O aquest diners s’usen exclusivament per pagar les nòmines dels seus treballadors? i perquè la SGAE és una empresa privada i no pública, quedant exclosa dels principis de transparència que podem exigir a l’estat?

Be el debat es sobre la taula. Trobareu aqui sota l’espai per fer comentaris i debatre.

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s