Oh! Els dies bonics!

Del ja clàssic “Els Dies feliços” (Oh les beaux jours) de Samuel Beckett se’n han escrit moltes coses, articles, llibres, notícies, per sort la meva ignorància m’ha permès estar-ne al marge fins a veure’l en escena. La versió és la de Sergi Belbel i Emma Vilarassau, si és que se’n pot dir aixi d’una versió. Potser la reflexió que faré ja s’ha dit, és errònia o posa de manifest la meva curta experiència en textos teatrals, o si més no en Beckett. Anem per parts:

Sobre el text: Després d’aguantar l’hora i tres quarts que dura l’obra i pensar en el significat de les Paraules de Beckett (traduïdes per Sergi Belbel i amb la seva posada en escena), no crec que digui cap estupidesa si hi veig el text la senectut, la vellesa, el declivi del ser humà a l’hora de fer-nos vells. Les hores i pas del temps, les activitats la repetició i sobretot el record del temps passat.  Potser aquesta lectura beu del moment en que viu l’espectador. Qui sap si un adolescent, o una dona embarassada hi veurà el mateix?

Sobre la Posada en escena: Clarament arriscada, algun espectador que només hagi llegit el nom de la protagonista del cartell hagi quedat garratibat, o decebut. Veure un monòleg no es fàcil, i menys si et diuen que la protagonista es passa tota l’obra enterrada enmig d’un desert. Les referències al desert durant el text potser justifiquen a ulls del director la posada en escena, però no hi havia cap altra interpretació a la paraula desert? No són potser deserts alguns geriàtric on enterrem vius als nostres ancians?

Sobre les intepretacions: A l’altura de les expectatives. preferiblement crec més interessant el personatge de’n Willie que de la Winnie, a qui potser acabo avorrint una mica (fans de Beckett i la Winnie, no em mateu!) I es que em suscita moltes més preguntes el personatge que interpreta Òscar Molina, que la xerrera (descontrolada?) de l’Emma Vilarasau.

I ja està! Ja callo. Aquí sota em podreu deixar els vostres opinions, ja que al sortir del teatre no vàrem poder fer un debat #postfunció com caldria en obres com aquestes, en què m’interessa més el que passa després que durant la representació.

©Ros Ribas

La Winnie © Ros Ribas

Anuncis

Un pensament sobre “Oh! Els dies bonics!

  1. Hola Albert,
    vaig veure’n una versió fa uns anys al Nou Tantarantana amb una gran actriu, la Carme Sansa, i em va impressionar com s’anava colgant amb la sorra, pel contrast entre l’aridesa ambiental i l’enorme fertilitat verbal de la protagonista.
    Tens raó quan dius que no cal prendre al peu de la lletra les indicacions escèniques dels autors: De fet, sóc ferm partidari de les adaptacions al món propi del director a l’hora de posar-les en escena. Però vivim en un món que neutralitza contínuament l’intent de ser personal i amb autors totèmics els professionals consagrats poques vegades decideixen arriscar-se…
    Finalment, m’agrada la teva observació sobre el personatge silenciós del marit: També a mi m’agrada la suggestió d’allò no explícit…

    Una abraçada

    Juan Marea

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s