Molt més que teatre

Aquest país ha fet un pas. Un gran pas com a país reconeixent els nostres herois, herois que van deixar la vida, la joventut, els ideals i moltes coses més en una batalla que ha passat a la història i també a l’oblit.

A les acaballes de la guerra en un intent desesperat de resistir fins al final el govern de la república mobilitza La Quinta del Biberó, els joves de 16 i 17 anys que pràcticament sense saber-ne res de la vida es veurien obligats a aprendre la lliço més dura de les seves vides. I enviats a la primera (i última) línia de defensa que li quedava a la República: l’Ebre. La batalla de l’Ebre.

Si be del que desperta l’obra als espectadors en parlarem després, deixeu-me dues línies sobre la dramatúrgia i la posada en escena, senzilles i austeres, efectives i sòbries. No seria propi d’un espectacle com aquest investigar nous formats ni fer filigranes per tal d’enlluernar al públic. Una concatenació dels relats en primera persona de diversos protagonistes – reals ,  amb noms i cognom s – que varen viure i alguns fins i tot sobreviure aquest capítol de la història; entrellaçats amb unes breus peces de música clàssica, Monteverdi principalment.

Tornat a l’important de l’espectacle, era, és i será  necessari que aquest País (i el del costat) recordar contínuament la barbàrie del que es capaç el ser humà. Aquí i allá. Ara i abans. Perquè qui no coneix la història está condemnat a repetir-la, i Lluís Pasqual i els valents Joves de la Kompanyia Lliure repetiran nit rere nit aquesta tragèdia moderna que pesa sobre les nostre espatlles perquè no les haguem de tornar a carregar damunt les nostres consciencies.

Un gran encert del festival Temporada Alta i el teatre Lliure i El centro Dramático Nacional contribuir així amb un teatre que es molt més que teatre.

Anuncis

Els ingenus dominarán el món

romeu-i-julieta-la-seca1.jpg

Nit d’estrena a Barcelona, els joves intèrprets de la companyia Projecte Ingenu posen sobre les totxanes  de La Seca/Espai Brossa les paraules del bard, amb la firma de Marc Chornet  els gestos de Víctor Rodrigo amb una escenografia efectiva i precisa de Laura Clos – Closca i un vestuari escaient sense caure en la modernitat mal entesa i complint la seva funció juntament amb la il·luminació de Justo Gallego que regala grans moment visualment i poèticament.

El repartiment es mereix punt i apart.

I és que la companyia Projecte ingenu, promotors del SlowTeatre ha donat un bon cop sobre la taula a les grans figures i els intèrprets de llarga trajectòria que poden descansar tranquils: tenen la successió assegurada. El talent d’aquestes joves generacions augura èxits i platees plenes, públic entregat i projectes emocionants. No diré que la parella protagonista no sigui un reclam ben trobat ja que la resta del repartiment estan a la mateixa altura i traspuen professionalitat pels quatre costats. Tan se val si els actors fan de dona i les actrius d’home, l’histrionisme posat en justa mesura ens regala, entre d’altres una Dida  entregada a les injustícies familiars i un Mercutio tal com el va pensar Shakespeare.

Les obres es mereixen aplaudiments i reconeixements, les companyies i projectes, un sostre i aixoplug per créixer amb bon nutrients i la residència a la Nau Ivanow ha demostrat ser un bon niu de creativitat, talent i cultura.

Direcció: Marc Chornet
Ajudant de dirección: Cristina López
Repartiment: Carlos Cuevas (Romeu)\ Clàudia Benito (Julieta)\ Alba José (Fra Llorenç i servent)\ Roser Tapias (Príncep i servent)\ Rosa Serra (Mercutio) \ Toni Guillemat (Dida) \ Martí Salvat (Mare Capulet, Tibalt i Paris) \ Neus Pàmies (Benvolio) \ Jordi Llordella (Capulet)
Escenografia i vestuari:  Laura Clos – Closca \ Moviment:  Víctor Rodrigo\ Direcció vocal: Neus Pàmies i Rosa Serra \ Il·luminació: Justo Gallego
Producció: Projecte Ingenu

Dc. 11/5/2016. La Seca/espaiBrossa

Girona, temps de Ganivets

Aquest cap de setmana, si no voleu aglomeracions ni carrers estrets ni muntatges florals estrafolaris, teniu l’oportunitat de tornar a veure “La nit dels ganivets roents” del Dramaturg Ferran Joanmiquel A la Sala La Planeta de Girona.

La companyia El Mirador torna a recuperar aquest text que ja va presentar fa dos anys i dona una nova oportunitat al públic per entrar a aquesta història de passions, naturalesa i instints. Repeteixen en aquest aventura Isidre Ferràndiz com a Toni, Mireia Vallés com a Alícia i Aniol Fusté com a Ós. S’incorpora a l’aventura Cristina Cerviá com a veïna. Elies Barberá firma de nou la direcció mantenint el nivell on el va deixar ( amunt, molt amunt)

http://www.elpunt.catAixecar una obra no és facil, costa temps, diners, esforços, decepcions, assajos, errors, nits en blanc i dies negres. Aixecar una obra dos cops no costa el doble, costa elevat al quadrat. I a Girona, pero també a tot Catalunya, tenim companyies i profesionals de les arts escèniques que son autentic profesionals de caure i tornar-se a aixecar.

La Nit dels ganivets Roents es una obra digne de veure dos cops. I Tres. Perqué es d’aquelles obres que no s’acaben amb els aplaudiments, es d’aquells textos que demanen esforç a l’espectador i per tant dels més necessari que es representin i es vegin. Perque deixen al públicen un estat que el fa creixer, reflexionar i treure les seves propies conclusions. No us la perdeu.

 

Tractat de maldat

La companyia Parking Shakespeare encara l’hivern sempre amb una obra sota el braç, un director entre cella i cella i un públic que espera impacient. Son els avantatges de tenir trajectoria: El recorregut realitzat t’empeny al territori per explorar.

1452593681_SOLDADETS lletra gran - imatge editada

Aquest hivern els amics del bard s’han tancat a un centre cívic despres d’explorar naus industrials i teatres “tradicionals” El text ha estat per descomptat una obrà clàssica, del S.XV, i per parlar de la maldat amb les paralaules  d’ Els Bandits de Schiller .

Karl es troba immers en una lluita que no és clarament la seva i buscarà forces d’on pugui per convertir-se en un bandit, en un terrorista, en un home que pot canviar el món, malgrat mai no hagués dit que ho faria. Però està clar que no s’hi sent còmode, que sap que hauria de lluitar amb dents i ungles però que segurament no les té prou afilades. I en el seu camí cap a la revolució, s’ajunta amb certs individus que entenen aquesta lluita de maneres molt diferents i per tant la cosa tampoc no acaba de quallar. I és que la revolució, està clar, no és una opció fàcil i més d’un es pot rendir pel camí.

El seu germà Franz, fins i tot, que no té por d’erigir-se com un destructor implacable, sense moral, sense fre, s’acaba adonant que sota la seva cuirassa també hi ha un cor que el fa dubtar, que el fa estimar, cosa que no s’esperava, cosa que el fa feble. Potser només en l’amor d’una dona, en Amàlia, hi ha la llavor d’una veritable evolució, d’un veritable canvi. Allò pel que realment et compromets és de totes totes el germen de la lluita aferrissada. Ningú s’hi deixarà la pell, si no creu fermament que les dificultats del camí valen la pena.

La solvencia dels actors, la fermesa de la posada en escena i la concreció amb que s’aborda el tema de l’obra permeten recomanar aqesta obra a tot amant del teatre en majúscules. Peor aquest blog també es reflexió d’una ment que pensa i reflexiona i, tot escriure en calent algunes idees sedimenten, precipiten i cristalitzen mentre s’ecriuen aquestes línees.

Alguna cosa fa que aquesta onbra no quedi del tot enclavada al S. XXI i resti una mica allunyada en el temps: la rivalitat de dos germans per l’herencia, el poder i la riquesa del pare avui en dia ja no trasnforma les persones en terroristes, o bandits. Però si en “males persones” Per tant si l’objectiu de l’obra era

 

Nova temporada del TNC: Llums i Ombres

S’ha presentat l’avançament de Temporada 2015-2016 del Teatre Nacional de Catalunya. I tot i els aplaudiments que es mereix Xavier Albertí per la tasca que ha fet, fa i farà hi ha coses que desperten els meu esperit crític i que a continuació enumeraré. (Tranquils al final en diré les coses que m’han animat)

– Manu Guix i Àngel Llacer un altre cop. Potser vosaltres en sou fans, però jo ja els tinc vistos. I la proposta que presenten, el Shakespeare “Molt soroll per no res ” queda tapada pel seus noms i una petita esperança: Música de Cole Porter.

– Un Piano destrossat per Carles Santos. El compositor més trencador (perdó per l’acudit) es veu que encara no ens ha escandalitzat prou. I el Teatre Nacional  al servei de la música més avantguardista i les propostes escèniques del nou Dalí de la batuta.

-DèudeVeu farà un concert. A la Sala gran. Que potser tanquen L’auditori de Barcelona? Un proposta com aquesta jo potser hagués tingut més sentit en aquell espai. Esperem que almenys hi hagi una mica de coreografia i una escenografia a l’estil Oh Happy Day!

-Barcelona 2 (Victòria) . Diria que és la segona part de l’obra de Pere Riera, aquest cop l’autor és Pau Miró, i l’època més tardana: passada la guerra civil, 1951. El repartiment reconsagrat: Joan Anguera
Mercè Aránega, Pere Arquillué, Jordi Boixaderas i Emma Vilarasau. He de reconèixer que tinc ganes de veure-la i estic segur que no em defraudarà, però diria que aquests actors viuen al TNC.

Va, animem-nos una mica, no tot son males decisions de la direcció del Teatre Nacional. També hi ha grans encerts i bones idees.

-Arthur Schnitzler. No sabeu qui és però va escriure una obra de teatre l’any 1912. “El profesor Bernhardi” I va sacsejar un país. Va estar prohibit i censurat. I ara algú l’ha rescatat i ens el posa davant dels nassos. Qui? El teatre públic! Qui si no?

-NADIA. Si senyor! BRAVO!!! El Teatre Nacional rescatant una de les poques obres de teatre documental que mai tindrem l’oportunitat de veure. Tan colpidora que només us diré que tot que es diu és veritat. Molts poc dies. ANEU-HI. TEATRE OBLIGATORI

-DAURRODÓ. Música, titelles, dansa i arts plàstiques amb el públic integrat a l’escenari. Originalitat i propostes arriscades, ara si!

-EL PUBLICO, de Lorca! Dirigit per Àlex Rigola. Em sembla que que Rigols trobarà en el  «teatro bajo la arena» y el «teatro al aire libre» uns aliats fanàstics.

-Abonaments! Aquest any han decidit tirar la casa per la finestra i han creat una tarifa plana: 99€ per veure tots els espectacles (69€ si ets menor de 35 anys… si si: 35 no pas 25) això son 6€/4 € per espectacle!  I una subscripció a l’Spotify  son 120€ anuals! Eps! però hi ha lletra petita: Son abonaments unipersonals i intransferibles. Creieu que hi ha algú interessat en  veure les 16 obres? o que hi tingui interès? I he sentit que s’acaba la promoció el 30 de juny.. o sigui que amics: CORREU!

Graduats “casi” Cum Laude

11179962_375332502670542_7932138689219040192_nEl passat cap de setmana del 8, 9 i 10 de maiges va celebrar l’acte de graduació dels alumnes del Graduat en Art Dramàtic que imparteix El Galliner, Centre de Formació Teatral de referència a Girona des de fa 25 anys. Es van graduar com es graduen tots els actor i actrius d’aquest país, aixecant una producció teatral professional: Roberto Zucco de Koltès, una de les obres cabdals de la dramatúrgia contemporània, que desperta dubtes i preguntes per allà on passa.

Ayla Amat, Anna Benaiges, Marc Bernatallada, Alba Cabrera, David Martín, Marta Masó i Ramon Pujol son els responsables no tan sols de donar vida a Roberto Zucco, La Nena, El Germà, El Comissari… sinó que també han ideat l’escenografia, la il·luminació, el vestuari, i s’han carregat damunt seu la producció adonant-se de l’esforç que cal fer per aixecar una obra de teatre professional.

Parlem de l’obra? Si, si us plau. Dirigits per Sílvia Escuder, aquesta companyia (que ha decidit anomenar-se Petit Chicago)  ha envaït la Sala La Planeta i se l’ha fet seva, cosa que no sol passar gaire sovint, ja que totes les companyies es veuen obligades a fer muntatges senzills i adaptables a qualsevol espai. Però la companyia ha decidit buidar l’espai escènic de cortines i d’escenografia per omplir-lo amb les paraules  de Koltès i les seves interpretacions, algunes de brillants.

M’agradria parlar dels grans moments que es van viure, o de les escenes que no vàrem estar a l’altura de les meves expectatives i si en tingués l’ocasió us recomanaria que anéssiu corrents a veure-la, però ja no hi sou a temps. Com he dit abans aquesta obra era l’acte de graduació d’uns professionals que haureu de seguir per separat. Alguns  els  veureu al cinema, a la televisió o fins i tot al món dels videojocs.

Perquè “casi” Cum Laude? La traducció d’aquesta expressió llatina vindria a ser “Amb lloança” i, certament és mereixen tota la lloança possible  i una molt bona qualificació. Però aquesta expressió està reservada al lamentablement universitari, acadèmic, reglat i homologat. I lamentablement el grau que imparteixEl Galliner no està homologat com a estudi universitari, tot i que té nombrosos reconeixements. I això és perquè durant molt de temps, en aquest país no s’ha cregut des de les institucions que les arts escèniques mereixessin una dedicació  i estudi a nivell universitari. (Fixeu-vos com es diu el centre formatiu més important en arts escèniques del nostre país: Institut del teatre) I Gràcies a l’IT s’ha aconseguir articular un grau universitari que alguns centres han pogut implementar, això si: privats.

Però sembla que per fi tindrem una alternativa al grau universitari per la via privada: Cicle formatiu de Grau superior en Tècniques d’Actuació Teatral, recentment aprovat i que esperem que ofereixi el Galliner.

Albertí, Reixach i Pasqual es planten. El Canal segueix encallat

Segueix el culebrot d’El Canal, el futur centre d’arts escèniques de Catalunya Ubicat a Salt (Girona).  Quan per fi els polítics s’havien posat d’acord i havien decidit quants diners hi posarien, i com nominarien a un director (un concurs públic amb un comitè d’experts que avaluarien els candidats) ara van els experts i es neguen a emetre un veredicte. La raó: els diners.

Si senyor, els diner de nou ens impedeixen utilitzar una infraestructura que ha costat 2,7 milions d’Euros i que ha de convertir Catalunya en el capdavantera en la producció, exhibició, i difusió d’arts escèniques. La raó principal és que el pressupost assignat per Ajuntament de Girona, Salt i la Diputació no és l’adequat per l’infraestructura. El pressupost assignat és de 320.000€ a raó de 160.00€ de la Diputació de Girona, 100.000€ de l’ajuntament de Salt i 60.000€ de l’ajuntament de Girona. I encara falta una aportació de la Generalitat que no ha decidit quant hi aportarà (si és que hi acaba aportat alguna cosa)

El comitè d’experts està format per professional de reconegut prestigi i amb ampli coneixement del que costa dirigir una infraestructura cultural amb un pressupost limitat, reduït i minvant. Xavier Albertí dirigeix el Teatre Nacional de Catalunya, que l’any passat va tenir un pressupost de 9,7 Milions d’Euros.  Lluís Pasqual dirigeix el teatre lliure, amb un pressupost de 7,7 Milions d’Euros. i Domènec Reixach està a càrrec del Flamant Theâtre de l’Archipel de Perpinyà amb un pressupost de 10 milions d’Euros. Com podeu veure Grans monstres de la producció i exhibició que disten molt del petit o gran Centre d’arts escèniques que vol ser El Canal (o que intenta ser)

Potser podríem pensar que aquest comité d’expert, ha ordit aquest pla per collar a la Generalitat i obligar-la a decidir-se i dir una xifra. Però deixem aquest tema per amics de les conspiracions i centrem-nos en la  decisió que ha pres la generalitat per desencallar el conflicte: fer fora els experts i nomenar a un altre comitè que avaluï de nou als candidats i encolomi el marró a un dels candidats per tancar el tema definitivament.

O no.

Perquè qui els assegura aquest nou comitè a la generalitat i a mi mateix com a contribuent i a mi, espectador ansiós de nous espais de creació, que el candidat escollit no els farà botifarra un cop escollit adduint els mateixos arguments que han utilitzat els grans noms de l’escena Catalana?