Comparacions odioses

Viure en un món global havia de tenir algun inconvenient. Per exemple que un mateix text pot ser traduït a diversos idiomes i si es un text teatral pot ser representat en cadascun d’aquests idiomes. I si la traducció d’un text ja fa honor a la frase feta –traducció/traïció– la posada en escena encara pot ser mes esgarrifós. I per exemple un botó,

Agost, text de Tracy Letts, s’ha traduït al català i al castellà. A casa nostra l’ha portat als escenaris el TNC, a Madrid, el Centro Dramàtico Nacional. Si per algun casual algú volgués posar de costat els dos muntatges (diga-li viatge amb AVE, diga-li youtube) es trobaria posant de cara Amparo Baró i Anna Lizarán per un costat, i Carmen Machi i Emma Vilarassau per l’altre. I el millor que es podria dir es que un repartiment diferent pot transformar radicalment un text. Hi haurà detractors i defensors a cada costat, però el que primarà serà la primera versió que s’ha vist.

Burundanga, de Jordi Galceran també s’ha vist en la llengua de Cervantes, i això es tot un elogi per la dramatúrgia catalana,  que el I Torneig de Dramatúrgia Catalana (celebrat al festival Temporada Alta de Girona) ja es va encarregar de demostrar-ne el bon estat de salut.  I no tal sols el textos Catalans triomfen fora de casa, sinó que també les produccions, com per exemple Julio Manrique porta de Gira Coses que dèiem avui/Cosas que hoy decíamos de Neil LaBute fins a Madrid, on fa temporada fins el 13 de maig i això de traduir-se un mateix l’obra per poder fer una gira mes enllà de Catalunya hi ha qui ho entendrà com un preu a pagar, i coneixent la brillant trajectòria del Sr. Manrique, crec que es més aviat un reconeixement.

I en son tan sols un exemple d’èxits del teatre que poc o molt porten sang catalana, algun dia haurem de parlar mes aviat dels fracassos, començant per la poca presencia catalana als premis MAX d’enguany.

Uns premis MAX Kamikazes

Cartell Premis Max
Ahir es van celebrar el premis MAX de teatre i la jove productora Kamikaze, de  Miguel del Arco i Aitor Tejada van obtenir tants premis com nominacions, dos: millor espectacle i millor productora. En aquest moments deuen estar tirant coets d’alegria, per que el que han aconseguit es diu molt ràpid i es molt important.
Van marxar sense guardó els nostres amics de Forever Young dirigits per El tricicle, els avis roquers van ser desbancats per els teleñecos mes gamberros del Teatre musical Avenue Q. I Anna Lizaran va quedar sense premi  a la millor actriu protagonista per Agost que va endurse’l Barbara Lennie.
Un altre dels premiats d’aquesta edició, i co-protagonista de la polèmica que marcarà aquesta edició va ser Salvador Sunyer, representant del festival de tardor de Catalunya: Temporada Alta, Premi MAX Noves tendències. (noves tendències un festival que porta 20 anys programant teatre de 1ª a Girona i Salt?)
La polèmica venia de la mà dels mitjans de comunicació, en aquest cas La2 de Televisió Espanyola que emetia la gala en directe… 1 hora mes tard del que en realitat s’estava produint i que va retallar discursos per tal d’encabir una gala de duració aproximada en una franja horaria de duració exacta (algú s’imagina que no s’emitissin la prorroga o els penaltis d’un partit de futbol per aquesta raó?) I justament ho va fer retallant entre d’altres continguts, alguns dels  discursos en que es protestava de les retallades… quina casualitat.
Lamentablement els ideòlegs d’aquest formula, la censura encoberta per l’horari, no van tenir en compte que estem a l’era de la comunicació i que en aquests moments qualsevol que realitzi una cerca a de les paraules “Censura” i “Premios Max” es trobarà inevitablement centenars de resultant esmentant la censura comesa, que també va afectar a la gent del Nuevo Teatro Fronterizo, una fantàstica fabrica de creació i exhibició del barri madrileny de Lavapiés de la mà de José Sanchis Sinisterra. I Twitter en va anar ple, amb l’etiqueta #PremiosMax
I no deixeu de completar la lectura d’aquest article amb els que trobareu a altre diaris, com a El País, de la mà de  Marcos Ordóñez (amb replica de Antonio Muñoz De Mesa aquí), o de blogs especialitzats com Abajo el Telón. I finalment La Vanguardia. Esperem que aquest tema porti cua. I que se’n parli tan que, al final, algú faci com el rei i demani disculpes.

Agost, de Tracy Letts

cartell agostEl Teatre Nacional de Catalunya, torna a programar Agost, de Tracy Letts. L’obra ens desvetlla els secrets d’una família del mig oest americà. I com a metàfora d’aquesta xafarderia no s’ha creat cap escenografia: s’ha creat TOTA una CASA; una casa de nines que s’obre i que deixa impressionat al pobre espectador que no sap que ha anat a veure. (Si es que ni ha algun)

La família Weston, trasbalsada per la desaparició del pare de família, es reuneix novament, com en totes les desgràcies, per compartir la pena i intentar entendre el que ha passat. El perquè els durà a preguntar-se qui son i que hi fan allà. Però el que es mes important es perquè en varen marxar. I es per aquí on es comença a desfilar el teixit que havia cobert les vergonyes de la família.

A diferencia de tots els altres mitjans de comunicació, que cantes les virtuts de Emma Vilarassau i Anna Lizaran, caps de cartell i portadores del pes de la historia, la meva vista recau en el personatge mes enigmàtic de la història. Johnna, una noia India, que es contractada per el pare poc abans de desaparèixer i que es testimoni impertèrrit de tot el que passa a la casa. Es l’encarregada d’obrir la història, i l’encarregada de tancar-la. Si l’aneu a veure, no subestimeu aquest personatge interpretats per Almudena Lomba. Una figura silenciosa que a diferencia dels altres personatges de l’obra, no respon totes les preguntes que es fa el public sobre ella.

Pel que fa al muntatge, la historia es una muntanya russa que atrapa l’espectador i el fa pujara i baixar a voluntat, al principi, com sempre, costa entrar a la història. I el final del primer i tercer acte potser podrien ser mes contundents, però en global l’espectacle fa que l’espectador es pugui perdre enmig de l’escenografia quan la història no l’atrapa. (Algun defecte havia de tenir un decorat d’aquestes dimensions) I les petites, però existents i interessants històries paral·leles poden distreure a l’espectador mes xafarder. Es per això que Sergi Belbel ha fet be d’assumir el repte de dirigir un espectacle que exigeix tenir molt clar on està el focus d’atenció (generalment al menjador de la planta baixa) i on estan els focus de distracció.

Es una obra imprescindible? Estic quasi segur que sí. Potser es l’excés de floretes que ha rebut em porta al dubte. Jo us recomano que intentau veure-la. No us en penedireu.