El Joc de les Parelles (I)

Ho sabeu tot del Teatre Català? I de les persones que el fan possible? Us proposso un joc: A veure si sou capaços de trobar les set diferències semblances entre aquets dos personatges:

Si no en trobeu set no passa res, amb que en digueu una ja n’hi ha prou. Això si: Guanyarà el qui més en digui! O qui encerti la que estic pensant en el moment d’escriure aquesta entrada. Heu de respondre a l’apartat de comentaris.

 

Anuncis

Temporada CatalanAlta

Ja ho va dir Sergi Belbel referint-se a la última programació que dirigiria ell al TNC, aquesta serà la temporada dels autors catalans contemporanis. I la mateixa essència s’ha traslladat al festival Gironí per excel·lència.

Pàtria de Jordi Casanovas, La Nostra Champions Particular i Red Pontiac, Un refugi Indi, La gran escopinya… tot obres d’autors catalans, que han arribat al damunt de l’escenari passant per etapes ben diferents.
Jordi Casanovas ha hagut d’aixecar una sala del no-res que en tres temporades s’ha erigit com un referent del teatre contemporani. El Primer Torneig de Dramatúrgia va sembrar la llavor del que serien La Nostra Champions Particular i Red Pontiac, que van recollir molt bona resposta del públic i ara es presenten sense el faristol. Pau Miró l’autor del millor text de la temporada anterior ens presenta una altra peça de la trilogia sobre el fracàs. I Jordi Oriol, poeta contemporani per excel·lència en portarà una aposta tana arriscada com el títol complert: The Big Berberecho (la Gran Esconinya)
Si abans era difícil i/o arriscat buscar veure i gaudir teatre en català, ara fins i tots els programadors el busquen, està de moda, i com totes les modes, que son passatgeres, algun dia deixarà d’estar-ho i serem nosaltres, humils espectadors, qui l’haurem de fixar a les nostres cartelleres o desterrar dels teatres de casa nostra. Esperem que sigui la primera opció.

TraduintTeatre

A principis d’any assitia a un espectacle musical d’uns amics. “Lisístrata, el Musical” dels bons amics de IUSI Teatro. L’obra creada a partir de l’original d’Aristòfanes afegia versions de cançons conegudes interpretades amb gràcia i estil per un repartiment que havia vessat suor i llàgrimes per tal de dur a terme els seus somnis. Jo seia al costat de director i fundador de la companyia i comentava que estaven estudiant la possibilitat de traduir al català l’obra (l’havien fet en castellà per pura inèrcia) i debatíem sobre si això era tancar-se portes o no.

Una bola del mon dels idiomes

Mes enllà de la innocent conversa de bar, va quedar-me el dubte: Que pesa mes a l’hora de moure un espectacle? La qualitat (i per tant capacitat d’atreure l’atenció d’altres sales) o l’idioma? (altrament dit l’arrelament de l’equip a la cultura que els acull). Fixeu-vos que aquest no es un debat identitari ni català vs. castellà, exemples de teatre en castellà a casa nostre en trobem a cabassos: Juicio a una zorra de Carmen Machi Dirigida per Miguel del Arco estarà al Teatre Lliure de Gracia  de l’1 a 16 de desembre. I tots sabem el fart de voltar el món que es fan La Fura del Baus, per posar dos exemple a l’atzar.

I recentment dos espectacles d’aquí, han fet el salt cap allà, això si fent l’esforç de traduir els seus mots a la llengua de Cervantes. Tennessee (W) del fantàstic Martí Peraferrer ha presentat el seu monòleg dirigit per Francesc Cerro a Girona i al Teatre Tantarantana entre d’altres llocs i ara fa el salt a terres castellanes, presentant-ne la traducció al Teatre Gaudí de Barcelona el proper 6 de juliol (i s’hi estarà fins el 29). I el Coriolà  de Shakespeare-Rigola també farà el salt cap el castellà, perquè un text de tan rabiosa actualitat no pot quedar-se tan sols a casa nostra.

Per tant, crec que traduir un espectacle no significa mai tancar-se portes, de fet es multiplicar les possibles portes on trucar. Una altra cosa serà que les petites companyies poden arribar a totes aquestes portes.

Dinou vs. Dinou

Un dia estava jo a l’FNAC buscant teatre per llegir (per estrany que sembli, n’hi ha) i vaig adquirir un dels pocs títols que hi havia. Es deia Dinou i no semblava gaire llarg, ni pesat, ni avorrit. El seu autor: Ferran Joanmiquel.

cartell dinou

L’obra, dividida en escenes quirúrgicament escrites, em va despertar l’interès. A partir d’un taller amb adolescents d’un institut l’autor explicava la historia d’un jove –en Cesc– que buscava respostes a la mort del seu pare a traves de la cosmologia.

El text, senzill, em va semblar fàcil de portar a escena i vaig començar a treballar-lo, vaig imaginar la posta en escena, les característiques dels personatges, les emocions que volia que recordés el public amb el final….

I de cop i volta, per un atzar del destí em va caure a les mans el programa preliminar del festival Temporada Alta (en el que mes endavant coŀlaboraria) i allà estava, amb un cartell calcat a la portada del llibre que tenia a la tauleta de nit. Dinou s’estrenaria a la Sala La Planeta de Girona. M’havien passat al davant.

Sense renunciar al meu projecte, el vaig encaixonar i  assistir a la representació disposat a veure l’obra com si no en conegues el final. La posta en escena era completament diferent a la meva, utilitzant l’espai diàfan de La Planeta en tota la seva amplitud. Unes broques de rellotge gegants al centre eren a l’hora metàfora i escenografia versàtil. Tan aviat els personatges en creaven una taula com el capó d’un cotxe o un podi de discoteca.

El final proposat per el director Carles Fernández Giua, posava de manifest l’angoixa vital del personatge principal, mentre que la meva idea hagués anat mes encaminada cap a la solidaritat en el sofriment i la perpetuació del sentiment de pèrdua que dibuixen les ultimes pagines, les ultimes línies del text. Però ben mirat no es que algú em passés al davant en la realització d’aquest projecte, si no que, utilitzant la teoria del universos paral·lels que apareix a l’obra, eren dos projectes concurrents en paral·lel.

Comparacions odioses

Viure en un món global havia de tenir algun inconvenient. Per exemple que un mateix text pot ser traduït a diversos idiomes i si es un text teatral pot ser representat en cadascun d’aquests idiomes. I si la traducció d’un text ja fa honor a la frase feta –traducció/traïció– la posada en escena encara pot ser mes esgarrifós. I per exemple un botó,

Agost, text de Tracy Letts, s’ha traduït al català i al castellà. A casa nostra l’ha portat als escenaris el TNC, a Madrid, el Centro Dramàtico Nacional. Si per algun casual algú volgués posar de costat els dos muntatges (diga-li viatge amb AVE, diga-li youtube) es trobaria posant de cara Amparo Baró i Anna Lizarán per un costat, i Carmen Machi i Emma Vilarassau per l’altre. I el millor que es podria dir es que un repartiment diferent pot transformar radicalment un text. Hi haurà detractors i defensors a cada costat, però el que primarà serà la primera versió que s’ha vist.

Burundanga, de Jordi Galceran també s’ha vist en la llengua de Cervantes, i això es tot un elogi per la dramatúrgia catalana,  que el I Torneig de Dramatúrgia Catalana (celebrat al festival Temporada Alta de Girona) ja es va encarregar de demostrar-ne el bon estat de salut.  I no tal sols el textos Catalans triomfen fora de casa, sinó que també les produccions, com per exemple Julio Manrique porta de Gira Coses que dèiem avui/Cosas que hoy decíamos de Neil LaBute fins a Madrid, on fa temporada fins el 13 de maig i això de traduir-se un mateix l’obra per poder fer una gira mes enllà de Catalunya hi ha qui ho entendrà com un preu a pagar, i coneixent la brillant trajectòria del Sr. Manrique, crec que es més aviat un reconeixement.

I en son tan sols un exemple d’èxits del teatre que poc o molt porten sang catalana, algun dia haurem de parlar mes aviat dels fracassos, començant per la poca presencia catalana als premis MAX d’enguany.