El 1714 puja a l’escenari

Dins dels actes del tricentenari de la desfeta de Barcelona de 1714, no tan sols hi ha conferències. També hi podem trobar teatre, musicals i fins i tot! Una de les novel·les que relata els fets de la guerra de successió es “Lliures o Morts” de Jaume Clotet i David de Montserrat que relata les vicissituds d’Ermengol Amill i tota una nació.

Cartell Lliures o MortsL’adaptació teatral la firma el mateix David de Montserrat i l’¡interpreta David Planas. Amb una posada en escena simple consistent amb una finestra, una taula i un parell de cadires, Amill ens explica com ha arribat a ser governador d’un castell de Nàpols i totes aventures, desgràcies i històries que el van dur a viure en primera persona els dramàtic fets de la guerra que va acabar amb l’imperi dels Àustries al regne de Castella.

Un dels grans reptes de l’espectacle es conferir un ritme a la narració i una intensitat que  permeti al public estar atent i gaudir de la interpretació de Planas, en alguns moments, el públic menys atent o interessat pot deslligar-se de la història i no tornar-hi mai més, típica situació que podria viure un públic adolescent o escolar a qui seria molt interessant  arribar.

L’espectacle també recaurà al centre cultural El Born, epicentre del tricentenari i de les activitats culturals-històriques d’enguany.

Anuncis

Temporada CatalanAlta

Ja ho va dir Sergi Belbel referint-se a la última programació que dirigiria ell al TNC, aquesta serà la temporada dels autors catalans contemporanis. I la mateixa essència s’ha traslladat al festival Gironí per excel·lència.

Pàtria de Jordi Casanovas, La Nostra Champions Particular i Red Pontiac, Un refugi Indi, La gran escopinya… tot obres d’autors catalans, que han arribat al damunt de l’escenari passant per etapes ben diferents.
Jordi Casanovas ha hagut d’aixecar una sala del no-res que en tres temporades s’ha erigit com un referent del teatre contemporani. El Primer Torneig de Dramatúrgia va sembrar la llavor del que serien La Nostra Champions Particular i Red Pontiac, que van recollir molt bona resposta del públic i ara es presenten sense el faristol. Pau Miró l’autor del millor text de la temporada anterior ens presenta una altra peça de la trilogia sobre el fracàs. I Jordi Oriol, poeta contemporani per excel·lència en portarà una aposta tana arriscada com el títol complert: The Big Berberecho (la Gran Esconinya)
Si abans era difícil i/o arriscat buscar veure i gaudir teatre en català, ara fins i tots els programadors el busquen, està de moda, i com totes les modes, que son passatgeres, algun dia deixarà d’estar-ho i serem nosaltres, humils espectadors, qui l’haurem de fixar a les nostres cartelleres o desterrar dels teatres de casa nostra. Esperem que sigui la primera opció.

Comparacions odioses

Viure en un món global havia de tenir algun inconvenient. Per exemple que un mateix text pot ser traduït a diversos idiomes i si es un text teatral pot ser representat en cadascun d’aquests idiomes. I si la traducció d’un text ja fa honor a la frase feta –traducció/traïció– la posada en escena encara pot ser mes esgarrifós. I per exemple un botó,

Agost, text de Tracy Letts, s’ha traduït al català i al castellà. A casa nostra l’ha portat als escenaris el TNC, a Madrid, el Centro Dramàtico Nacional. Si per algun casual algú volgués posar de costat els dos muntatges (diga-li viatge amb AVE, diga-li youtube) es trobaria posant de cara Amparo Baró i Anna Lizarán per un costat, i Carmen Machi i Emma Vilarassau per l’altre. I el millor que es podria dir es que un repartiment diferent pot transformar radicalment un text. Hi haurà detractors i defensors a cada costat, però el que primarà serà la primera versió que s’ha vist.

Burundanga, de Jordi Galceran també s’ha vist en la llengua de Cervantes, i això es tot un elogi per la dramatúrgia catalana,  que el I Torneig de Dramatúrgia Catalana (celebrat al festival Temporada Alta de Girona) ja es va encarregar de demostrar-ne el bon estat de salut.  I no tal sols el textos Catalans triomfen fora de casa, sinó que també les produccions, com per exemple Julio Manrique porta de Gira Coses que dèiem avui/Cosas que hoy decíamos de Neil LaBute fins a Madrid, on fa temporada fins el 13 de maig i això de traduir-se un mateix l’obra per poder fer una gira mes enllà de Catalunya hi ha qui ho entendrà com un preu a pagar, i coneixent la brillant trajectòria del Sr. Manrique, crec que es més aviat un reconeixement.

I en son tan sols un exemple d’èxits del teatre que poc o molt porten sang catalana, algun dia haurem de parlar mes aviat dels fracassos, començant per la poca presencia catalana als premis MAX d’enguany.