L’Enjòlit la torna a liar

Caryl Churchil es una autora britànica bastant desconeguda per el públic general d’aquí. Les seves obres s’allunyen del realisme que molta gent voldria associar al teatre britànic, però ho fa per plantejar a l’espectador tot tema de dilemes, dubtes i punt de vista que fan que surti de la sala amb més ganes de parlar de l’obra que en altres ocasions.

El Setè Cel reflexiona sobre amb un distanciament brechtià sobre les relacions humanes abans i ara. En el si d’una colònia d’anglesa al mig de l’Africa Colonial, i en un temps contemporani. En ambdós universos el plantejament tant de l’autora com de la directora, Glòria Balañà de la companyia Teatre de L’enjòlit, porten al public cap a dos estats diferents: de la prohibició absoluta a la llibertat màxima per tal d’arribar al setè cel.

Un setè cel que tots busquem i ens plantegem quina es la millor manera d’aconseguir, si abans era seguir una pautes marcades per la societat, amb normes i el càstigs fulminants, ara ho és la llibertat i l’experimentació sense intromissió de cap mena. Els protagonistes de l’obra, persegueixen aquest ideal tant el primer acte com en els segon, i es l’espectador qui ha de treure’n les seves pròpies conclusions.

Una obra de gran nivell, no només pel text, ni per les interpretacions, sinó pel fet que aconsegueix quelcom que feia temps que no es veia al teatre: genera debat, fa que el públic surti amb més ganes de parlar-ne al sortir que a l’entrar.

Agradarà a qui: li agradin els debats postfunció

No agradarà a qui: busqui una obra clàssica per passar l’estona.

Anuncis

Cuentos Cruentos, una nova esperança per el Teatre Musical.

Fa uns dies parlava del mal moment que passa el teatre musical a casa nostra, falta d’imaginació pressupost i valentia ens porten a tenir unes produccions poc arriscades poc innovadores i poc interessants per al públic.

Però aixo era abans que conèixer La companyia Teatro Calanime, que amb la col·laboració del V.O. Quartet ha creat “Cuentos Cruentos” que aquest cap de setmana s’ha representat a La Sala La Planeta aconseguint un notable èxit de públic.  Els bravos han i aplaudiments han plogut profusament repetint l’èxit que van aconseguir al Teatre Gaudí de Barcelona, una sala especialitzada en Teatre  Musical (Gràcies Deu meu)

“Cuentos Cruentos”, explica els contes de tota la vida però amb un punt de vista humorístic i sarcàstic mai vistos fins ara. Aixi els set nans estan a l’atur, Alícia és al país de les meravelles per culpa de les drogues de disseny, els tres porquets se les veuen amb les hipoteques abusives, i la Ventafocs es… gorda. Però també hi entren les narracions més emblemàtiques de la Literatura  i història: Romeu i Julieta son dos xinesos de Badalona, La metamorfosi es la d’un escarbat que es desperta humà ( i corre al vàter) i Van Dog es un gos que crea grans obres d’art amb les seves deposicions –normal que sigui un artista incomprès–

 

Una musica i unes lletres genuïnes, originals i fresques. Unes interpretacions fantàstiques i divertides, i unes “moralejas” que fan al públic particip més enllà de cantussejar les cançons durant  l’obra. De ben segur que més d’un s’hagués posat a ballar. En resum una gran esperança per el gènere del teatre musical que ha hagut de trobar en el petit format la seva font d’inspiració i imaginació.

DELIRIUM.

La nau Ivanow acull artistes de tots els àmbits per ajudar-los a presentar el seu art. Les Arts escèniques son la seva especialitat. I encara que es troba en un barri molt poc glamurós ( el barri de la Sagrera -potes enlaire per les obres del AVE-) lluita incansablement per donar oportunitats a nous talents i a grans professionals desconeguts.

DELIRIUM, obra escrita i dirigida per Patty Santos, presenta la davallada als inferns de Marta, una adolescent que ha perdut al seu pare i no tan sols no pot refer la seva vida sinó que tampoc pot acceptar que la gent del seu voltant pugui refer-la amb tanta facilitat.

El text, que fluixeja en masses moments, presenta escenes costumbristes i massa previsibles que permeten a Marta (Mireia Guilella) presentar els seus sentiments amb un joc de llums que desfigura les expressions de la noia que tan sols necessita mirar directament al public per captivar la seva atenció amb una interpretació que per si sola ja fa que mereixi la pena la visita a la sala.

Lamentablement el viatge a la bogeria resta incomplet i mal acompanyat, tot i que en els moments de clímax les interpretacions del repartiment milloren notablement, la sensació es que es podria haver anat mes enllà; aprofundir mes en el declivi o fins i tot portar les situacions mes al límit, prescindint les les escenes de menjador.

Per sort, no soc de les persones que escriuen critiques per fer mal, sinó per tal de col·laborar en el procés creatiu de l’espectacle (que va molt més enllà de l’estrena). Un projecte que ha portat a la petita companyia Woyzeck Teatre des de l’acollidora i i entranyable sala Porta 4 a l’enorme i freda Nau Ivanow. Un repte rere un altre que fa créixer cadascun dels seus integrants, cadascuna de les persones que ha posat el seu granet de sorra a dins d’aquesta closca tancada que es el Teatre per aconseguir una perla que puc assegurar que s’ha vist brillar aquest dies a la Nau Ivanow.