El teatre amb menys espectadors dels mòn

Tots els que som de Girona (i del Gironès m’atreviria dir) sabem que el calendari teatral es distribueix en dues estacions: Temporada Alta, el festival que porta els millors noms de l’escena mundial a casa nostra i Temporada Baixa: la resta de l’any. Una gran majoria de gent creu que no s’hi fa res en aquells teatres en els que un mesos abans ha hagut de córrer per aconseguir entrades. Però si que s’hi fan coses, i molt bones. Lamentablement, una pèssima comunicació fa que poca gent ho sàpiga i les sales de teatre quedin més buides que el cervell d’alguns polítics.

En el nucli del Festival Temporada Alta, hi va néixer, fa uns anys un nou espai escènic, un espai de creació, producció i exhibició: El Canal, Centre d’Arts Escèniques. Construït amb una aportació de l’Unió Europea i omplert amb l’esforç del Festival Temporada Alta acumula pols i brutícia durant els altres 10 mesos a l’any. Una assistència de 0 espectadors durant dies i dies, ja se sap, les retallades no permeten augmentar la despesa en quelcom tan superflu com es la investigació ni la creació ni l’exhibició escènica i menys en un població com Salt, amb un percentatge molt elevat de població immigrant.

O no?

Parlava abans dels polítics amb el cap buit i sembla que ara em toca parlar dels polítics amb els reunions buides… de decisions. Després d’una sèrie de reunions o no-reunions per decidir què-com-quan i amb quants diners(sobretot) utilitzarien aquest espai, l’Ajuntament de Girona i el de Salt varen trobar un raconet de diners per tal d’omplir aquest equipament de contingut. 100.000€ l’ajuntament de Salt i 60.000 el de Girona cada any fins el 2016… Ara nomes caldria convocar un concurs públic per trobar un gerent/director/artístic/equip… i a seure i veure els resultats. Pero ah! sorpresa! estem a l’any 2014 i de concurs públic ningú n’ha sentit dir res! Ni se sap res d’aquests 160.000€ de l’any 2013 ni els del 2014 qui sap si estaven en algun pressupost i han volat o simplement no ha arribat ni a estar-hi als pressupostos potser no ho sabrem mai…

I de moment, les cadires de El Canal, segueixen buides com cada any i la seva web desapareguda completament per falta de manteniment.

Anuncis

De Macbeth a MCBTH

Alex Rigola, emblemàtic director del nostre país, te una carrera reputada en el mon teatral que li permet enfrontar-se a un Shakespeare amb unes limitacions de pressupost que li obliguen a extreure tot el suc del text i fer-ne un espectacle amb un petit nombre d’actors. Fer anar la tisora es un esport de risc en tot drama, per sort els clàssics conten amb l’avantatge que permeten suposar que el públic ja coneix la historia i es pot adornar els talls resultants amb metàfores i simbolismes que mai haguessin passat pel cap a l’autor.

Si a l’anterior muntatge, “Coriolà” el missatge dirigit als polítics quedava clar, amb un cartell lluminós que anunciava democràcia com un reclam publicitari (o electoral) en aquest Macbeth el desplegament d’elements (des de màscares de Mickey Mouse fins a samarretes d’equips de futbol) distreu a l’espectador que es deslliga ràpidament de la historia, tan si la coneix com si no li importa, per preguntar-se que dimonis relaciona tots els elements que van apareixen durant l’obra amb l’obra original.

I si bé els avets de nadal sobre rodes ens fessin pensar en el final, on el bosc de Birnam avança per acomplir la profecia de les germanes del fat i derrocar a Macbeth, Rigola ens ho treu del cap ràpidament amb un segon acte més icònic i simbòlic que l’anterior, situant Joan Carreras i Silvia Perez completament despullats en un limbo quirúrgic sofrint per les seves atrocitats.

Pel que fa a les interpretacions, un abús de to greu i transcendent durant tota l’obra i per tots els personatges deixa a l’espectador profundament avorrit i desinteressat. Per sort l’interpretació Lady Macbeth, una gran Alícia Perez, representa unes bombolles d’aire fresc enmig de la negror imposada per Rigola que ha volgut fer de Macbeth un Trhiler amb gust a Twin Peaks.

Masses punts foscos i sobretot preguntes sense resposta, fan que aquest últim espectacle de Rigola no deixi tan bon gust de boca com l’anterior.

El Teatre del Canal

Si mireu al programa oficial del Festival Temporada Alta d’enguany, veureu que hi apareix un nou escenari. El Teatre del Canal. Ubicat a la Factoria Coma Cros de Salt, s’havia d’estrenar l’any passat amb el Coriolà de Rigola però per aquelles coses de les obres i les infraestructures no va ser possible.

El Teatre del Canal serà un teatre a mitges, ja que tan sols s’obrirà per acollir espectacles del Festival Temporada Alta i això es degut a diversos factors: Primer, la naturalesa del Canal, un centre de creació, no d’exhibició; segon, per la dificultat d’obrir una nova sala teatral en aquest context de crisis i retallades, i tercer, potser perquè ningú s’atreveix a augmentar l’oferta cultural quan es preveu que la demanada baixarà en picat.



Si intenteu buscar la web d’aquesta sala, no la trobareu. Si intenteu saber-ne la programació només la trobareu al programa del Festival. Si intenteu saber-ne la ubicació, no la busque ja us la dic jo: c/ Sant Antoni, 1 de Salt. (pregunteu per la Coma Cros) Si sou una companyia de teatre que no troba sala que s’arrisqui a programar el vostre espectacle, envieu-hi les vostres propostes. Aquest any, 11 son les apostes internacionals que han preparat i que podrem veure per Temporada Alta i alguns altres teatres de la geografia catalana i potser de la Catalunya Nord, gràcies al lligams que s’estan establint recentment amb el teatre de l’Arxipèlag de Perpinyà.

Si bé el tema exhibició no serà el fort del centre, si que ho serà la creació i la producció. i amb la col·laboració de les Institucions Catalanes podrem redescobrir un espai que podria haver caigut en l’oblit.


Shakespeare a Gironaaa

Cada any per Temporada Alta es poden veure una gran varietat d’espectacles. No tan sols teatre, sinó que també dansa, concerts, espectacle de nous formats que son difícils de classificar…. Dins de l’apartat de teatre també hi ha varietat. Des d’espectacle clàssics com “Truca un inspector” fins a l’escènificació dels poemes de Jordi Oriol “Els comptes de la lletera” de caire, podríem dir-ne, contemporani o fins i tot experimental.
Tampoc hi solen faltar referències als grans noms de la dramatúrgia mundial. Shakespere i Txhèkov van ser presents en l’edició anterior del festival (Coriolà, Els dolents i Los hijos se han dormido – una adaptació de La Gavina feta per Veronesse vinguda directament de l’Argentina–) I també seran en aquesta edició marcada per la disminució d’espectacles, però no de qualitat.
Aquest any gaudirem d’un nou Shakespeare de butxaca d’Àlex Rigola, que estrenarà el teatre del Canal, en Centre d’arts escèniques ubicat a la Coma Cros de Salt. Un Macbeth protagonitzat per Joan Carreras que, com en la seva anterior producció comptarà amb el recolzament de l’industia cultural pública del nostre país. Si l’any passat va ser el teatre Lliure, aquest cop serà el TNC –a la sala petita– qui acollirà el clàssic durant la temporada.
Si l’any passat vàrem poder gaudir d’una autèntica MàsterClass sobre Els dolents de Shakesperare aquesta toca conèixer dels herois i heroïnes. I ho farem a través de diverses veus: Sergi Mateu, Bernat Quintana i Gemma Reguant interpretaran una recopilació dels millors textos i monòlegs de l’autor britànic per excel·lència amb molta cura a la dicció.
I no en oblidem del “Forest” Nascut de la conjunció Bieito+Pou+Rosich entre d’altres. Amb música de Maika Makovski (una altra icona dels nostres dies) i nascut al cor d’un dels festivals més importants de Shakespeare que hi ha actualment i amb la firma ni més ni menys de la Royal Shakespeare Company.
I Txèkhov també serà present al festival. Aquest cop, seran Les Tres Germanes, que en rus i sobretitulades ens arriben d’un Gira que va començar el 2005 i que han passat pel millors escenaris d’Anglaterra, França i Rússia.

Una imatge val mes que mil paraules…

Una imatge val mes qui mil paraules, doncs podriem jugar a un joc. Jo us ensenyo una imatge i vosaltres m’heu de dir quina obra de teatre promociona. La imatge es aquesta:

Be, i que me’n dieu? Si us dic que l’obra que promociona es un Shakespeare us deixarè completament sorpresos oi? M’ho imaginava. I es que aquesta imatge es la han triat El Canal i Alex Rigola per promocionar “Macbeth“. Ni mes ni menys. veiem una Alicia Perez (Lady Macbeth) i un Joan Carreras(MacBeth) completament nus coberts de sang i en actitud podriem dir gens dramàtica. Completaran el repartiment Lluís Marco(Duncan), Oriol Guinart (Malcom), Marc Rodríguez (Banquo) i Míriam Iscla (Macduff). Com era d’esperar alguns personatges han caigut en l’adaptació. I es que, si per alguna cosa es caracteritzen els espectacles de Rigola, es en la simplicitat i en anar directe al moll de l’ós del text, i per tant, del missatge.
I si amb l’anterior muntatge de Rigola, un cartell lluminós de tres metres d’altura ens feia reflexionar sobre la democràcia actual, en aquesta suposo que ens farà reflexionar sobre el desig de poder que ha esquitxat de sang a la classe política actual. Com sempre Shakespere mes actual i vigent que mai. Ara nomes queda que el muntatge de Rigola faci reflexionar més pel fons que per la forma.
Macbeth s’estrenarà al Nou Teatre de la Factoria Coma Cros de Salt dintre del Festival Temporada Alta el 4 d’octubre  i que també es podrà veure a la Sala Petita del TNC.

Productores Gironines al TNC

Mentre tothom parla d’autors i decisions mes o menys arriscades jo us parlaré de productores. Concretament de dues productores catalanes, i fins i tot gironines que co-produiran alguns espectacles que veurem al TNC.

Bitò Produccions, coproduirà”La Bête” amb Jordi Boixaderas, Abel Folk i la primera dama del Teatre català, Anna Lizaran,  que interpretarà a un dels personatges mes besties ( i d’aquí el títol) de la temporada: un còmic local que posarà dels nervis al mateix Elomire (Joirdi Boixxaderas) un actor intel·lectual que ha rebut l’encarreg de treballar-hi en contra de la seva voluntat.  Bitò es l’encarregada de l’organització del festival temporada Alta que aplega a Girona i Salt el bo i millor de l’escena Catalana i internacional cada any entre el mesos d’octubre i desembre. I esperem que algun tastet d’aquesta producció passi per Girona.
La Troca, una petita productora responsable d’espectacles i d’iniciatives tan interessants com la HamletStore.com  portarà a la Sala Gran “La Dona Vinguda del Futur” un musical amb ni més ni menys que la Beth Rodergas, que estava un xic amagada esperant el seu moment per tornar a fer el salt al món de l’espectacle i la cançó. Tot un repte per la petita.

I El Canal, Centre d’Arts Escèniques de Salt/Girona portarà, com no podia ser de cap altra manera, el Macbeth de Rigola, en format de butxaca o en format desplegable, jo ho veurem. Amb Joan Carreras que ara gira Coriolano, la versió Castellana del Coriolà que es va poder veure al Teatre Salt aquesta temporada passada i va arribar fins al Teatre Lliure.

Ja ho veieu, El Teatre Nacional de Catalunya segueix sent un motor de l’activitat cultural privada, com ha de ser.

El Teatre Al Revés

Tots els que hem visitat el Teatre Nacional de Catalunya i hem fet la visita guiada hem sentit allò de La Sala Gran es per als grans dramaturgs, la sala petita es per als projectes mes de format reduït. I així ha sigut des dels inicis fins aquest temporada. L’última Temporada del Sergi Belbel com a director del TNC serà per damunt de tot la temporada dels Gran Autors Catalans Contemporanis. I es que 4 grans autors contemporanis de menys de 40 anys estrenaran els seus espectacle a la Sala Gran. Jordi Casanovas, Albert Espinosa, Pere Riera, i Marc Rosich. Ara aquests noms no us sonen però en sentireu a parlar….

I a la Sala Petita hi trobarem grans clàssics adaptats a l’espai. Macbeth (dirigit per Alex Rigola), l’última obra d’Ibsen: “Quan despertem entre el morts”, Santiago Rusiñol amb una obra molt poc coneguda dirigida per Josep Maria Mestres i que parla sobre els prejudicis racials que existien aleshores i encara hi són i una obra

Una decisió arriscada, sentirem dir, i molt. I qui vulgui criticar potser mirarà la guixeta i la venta d’entrades i qui la vulgui defensar escrutarà el futur hi veurà com aquesta decisió portarà grans beneficis a la societat, i als consumidors de cultura, i podrà dir: caram els autors catalans contemporanis, estan a l’altura de la Sala. Però ara tot això son confabulacions… temps al temps.

Podeu veure tota la programació aquí.