Teatre Nacional de Catalunya… Centre Cultural

logo tnc

Tot just inaugurat el Centre Cultural més ambiciós entorn dels fets de 1714, el que abans era un  mercat ara es una màquina de temps per recordar d’on venim i fer-nos reflexionar cap a on anem (o decidir cap a volem anar) I el que abans era un teatre gegantí, feixuc i un forat negre dels diners públics ara es un dinamitzador social, cultural i teatral que difícilment tindrà aturador.

El Teatre Nacional de Catalunya ha presentat programació i aquest mot mai havia tingut un significat tant ampli i variat. En la primera lectura, ràpida i incompleta ja hi he trobat cinema, conferències, música, exposicions, col·loquis, dansa, homenatges, poesia… entrades a 6€, reobertura de la sala Tallers, línia temàtica de la temporada…. Realment masses novetats per aconseguir seguir llegint el programa i no posar-se a escriure en aquest blog que amb aquest nova temporada  estic segur que gaudirà de moltes noves entrades, articles, critiques i escrits de tota mena.

Si viviu a Barcelona… agafeu-vos fort, entre el TNC i el Teatre Lliure entendreu què es un teatre Públic i de qualitat. Llarga vida al Teatre Públic… ben gestionat.

Anuncis

Els nostres ambaixadors.

El món de la cultura té molts i diversos agents: actors, dissenyadors, dramaturgs, directors, sales d’exhibició, centres de producció… Tots s’esforcen per fer de l’art la seva professió mentre que d’altres s’esforcen que aquest art sigui el millor possible.

El darrer dia a Edinburgh vaig decidir veure tres espectacles sortits de casa nostra:

  • Interrupted.***** de la companyia Teatro en Vilo nascuda al Centre d’Art La Rectoria de Sant Pere de Vilamajor gràcies a una residència i seleccionada com millor espectacle al Talent! Festival Madrileny dels Teatros del Canal. 
  • The Collision of Things.****, Espectacle de factura anglesa amb participació de la catalana Mercè Ribot, que ja ha passat per Londres, Leeds i Brighton; i que recull molt bones crítiques no tan sols del públic sinó que també de la premsa especialitzada.
  • Solfatara*****. La cia. catalana Atresbandes sortida de l’Institut del Teatre i que també durà l’espectacle a Roma o Sarajevo entre d’altres.

Tres espectacles, que demostren de la gran qualitat que tenim a casa nostra i el poc que es valora l’esforç necessari per crear espectacle d’aquest nivell. difícilment les gires internacionals d’aquest espectacle passaran per casa nostra, encara que hagin sortit d’aquí és molt possible que no tornin mai més. Fuga de cervells, fuga d’artistes, fuga de talent.

Vivint el Fringe d’Edinburgh Dia 5

Diumenge. La Royal Mile tornara a estar plena de gent agrupant-se al voltant d’espectacle de carrer que cada cop em semblen menys meritoris, originals o espectaculars. Planejo un dia tranquil, nomes dos espectacles un al mati i l’altre quasi en sessió golfa, les 10:20 de la nit. Al mig em deixaré guiar per els flyers que em vagin donat i les critiques que hi hagin anat enganxant.

El Primer espectacle, un musical. Shakespeare haura d’esperar, pel que sembla. El musical es diu “Adam i Eve” i es un dels altres espectacle obligatoris, vist el resultat, un fart de riure, uns actors boníssims que canten, actuen, toquen diversos instruments i ballen les senzilles coreografies que l’espai es permet. Un espai petit que no perjudica gens a l’espectacle i que permet jugar amb l’espectador fins i tot caient-hi al damunt. Literalment.

Per culpa de Murphy o de la climatologia tan poc previsible del que gaudeixen aquests paratges el que havia de ser un dia de passejada i vista cultural esdevé un festival de posa-treu abriga-despulla’t. Tan aviat estàs gaudint del sol en un cementiri que te un gos com a patró com t’estàs refugiant en una església que ha estat ocupada pel que sembla un moviment assembleari i auto gestionat que ha creat el Free Fringe Festival, convertint-la en una sala de concerts on fins i tots els frescos s’estan fent amb l’ajuda de les donacions dels “feligresos” i d’un talentós artista que a canvi de la donació, plasma la seva cara al dibuix que representa, com no, una multitud de gent assistint a l’esdeveniment que te lloc a l’escenari instal·lat a una de les cantonades de l’església.

Al final de dia, una nova decepció teatral: un musical que havia de parlar sobre la bogeria de la família resulta ser un discurs trufat de cançons (prou ben interpretades) d’una persona que ha crescut en un a família on l’amor no era una opció. Tot i que al principi lamentes no haver-te assegut al costat de la porta per fugir corrents d’aquest desequilibrat a qui li han deixat fer un show, al final descobreixes que estàs formant part de la seva teràpia, i comprens que el seu objectiu  no era fer un gran espectacle, si no tan sols rebre un xic d’atenció i ser escoltat, quelcom que mai de petit va poder tenir. I la senzillesa d’aquesta persona esdevé fonamental per tal d’entrar amb comunió  amb ell i comprendre la importància de tenir una família estructurada i funcional. Un dels moments mes humans que s’han viscut mai en un escenari. I mes reals.

 

Vivint el Fringe d’Edinburgh. Dia 4

Es dissabte, i m’he llevat sense ganes d’anar al teatre. Pel carrer accepto totes els flyers que m’ofereixen, centenars potser, acabaran a les escombraries, tot i la impagable passió amb que les entreguen els seus portadors, normalment els mateixos intèrprets. A la majoria de flyers, hi ha enganxat les millors critiques que ha rebut l’espectacle, en un retall de paper grapat, les companyies anhelen captar millor l’atencio del public que viu desorientat enmig de tanta i tanta oferta.

L’oferta d’aquest festival va des del teatre mes clàssic a la comèdia Stand-up, tot i que aquesta ultima es la majoritària. Tots els còmics del país  son ara mateix al Fringe, es un honor i un repte per a tots ells fer-se un lloc en aquest festival. L’altre gran atractiu d’aquest festival (que no deixar de ser un OFF-festival, tot i el gran tamany que ha assolit) es el dels espectacles de carrer. Rememorant els antics joglars que recorrien el país amb el seu numeret, centenars de funambulistes, mags, cantants, còmics de tot tipus… reclamen el seu moment d’atencio a la Royal Mile i a molts altres racons mes, fent una marató d’espectacle pels carrer d’Edinmburgh que en caps de setmana com aquest pot arribar a col·lapsar el centre de la ciutat.

Tot i que m’hagues agradat veure quelcom mes espectacular que un home alliberant-se de les cadenes i de la camisa de força s’ha de reconèixer la capacitat d’entreteniment vocal que ofereixen aquest joglars del segle XXI que poden captar i mantenir l’antencio dels espectador creant una expectació igual o -moltes vegades- superior al repte a assolir davant de multitud.

Vivint el Fringe d’Edinburgh. Dia 3

Divendres, el cap de setmana ja es aquí, i m’en adonaré a partir de les cinc de la tarda, quan comenci a veure gent a les portes dels pubs amb inmenses cerveses a les mans. Després de negociar amb el venedor de tiquets a metitat de preu la majoria dels espectacles shakespearians del dia, tansols aconsegueixo entrades per un dels dos Titus Andronic que vull veure, i un parell de musicals. Per compensar.

El Titus Andrònic està ambientat a Russia, i enlloc d’escenografia fan servir el un projector. Un recurs que moltes altres companyies utilitzen i tan de mal fan a l’espectacle. En un intent d’escurçar l’enrevessat argument, les diapositives ( a l’estil SinCity) ens indiquen on s’està desenvolupant l’acció permetent uns cavis d’escenografia (si s’em permet l’expressio) ultrarapids. Una precipitada posada en escena que no permet entrar a la història ni copçar l’emoció de cap dels personatges (quelcom que ens ajudaria a entendre el perquè de tota aquesta matança) . El tercer factor que destrossa l’espectacle es el poc espai del que disposen, un minúscul escenari on han d’encabir els més de deu personatges del muntatge. Un dels petits inconvenient d’intentar posar 300 teatres on normalment no n’hi han ni 30. 
Surto en busca d’aire fresc i el següent espectacle que veig no tan sols disposa d’un escenari molt més gran, sino que els quatre interprets i el pianista omplen l’escenari, la platea i els palcos d’una fantàstica interpretació. (Title of show) narra la història d’uns amics que volen fer un musical. Una de les millors propostes d’aquest festival. Grans veus, perfectes interpretacions, humor ben apuntat i cançons enganxoses. Tots els ingredients d’un èxit assegurat. Tot i que la sala no estava plena, potser degut a l’horari, va arrancar aplaudiments i molt d’entusiasme. 
Més esforç van haver de fer els interprets de “Armada” un musical sobre la derrota de la Armada invencible vist des d’un altre punt de vista, el paranormal. Sarah es una noia amb l’habilitat d’endevinar el futur i el seu tutor (un capità de fragata), no dubtarà en utilitzar-la per aconseguir fama i gloria. Amb algunes deficiencies, ( un altre cop els maleits projectors, i protagonjstes amb poca potencia vocal o poc entrenament de les cordes vocals) l’espectacle entra a formar part de les decepcions del dia, tot i el vestuari d’epoca. 
El cap de setmana omplirà de gent la ciutat i d’actuacions la Royal Mile. I el festival tornarà a viure una explosió de gent i festa. 

Vivint el Fringe d’Edinburgh. Dia 2

Segon dia a Edinburgh, primer dia als teatres.

Com que de pedra no soc, decideixo fer primer la visita turística i  deixar-me seduir per l’encant de la ciutat, el seu castell, el seus carrers antics i la música de gaita per tot arreu. Una bona passejada que acaba a la Half price Hut, un lloc on es venen entrades d’última hora a  meitat de preu per alguns espectacles, i no precisament en un raconet amagat de la ciutat.

Com que fer cua no entra gaire dins dels meus plans decideixo anar a l’aventura i selecciono tres géneres molt diferents: un musical, un Shakespeare i un espectacle misteriós que respon al títol de “33” tot i així, els plans estan per saltar-se’ls i tan sols compliré el primer dels meus objectius.

Entro a “Kiss of Spider Woman”, un musical dels autors de Chicago i Cabaret, interpretat per un jove elenc amb talent i una encertada direcció escènica i musical. Tot i la absència de decorats, les coreografies, la musica en directe, el vestuari i les interpretacions fan que aquesta historia de dos presos completament diferents que comparteixen cella m’entuasiasmi i pensi que tots els músicals del Fringe valen la pena. Error #1

Fent saltar la planificació pel aires caic en un hotel on una  companyia que es fa dir “Six Lips Theatre” ha creat una revisió del clàssic FAUST en versió musical. Un guió suporífer  amb unes cançons monotonees i repetitives  sense cap funció si no es la de mantenir al públic despert fan que el proxim dia decideixi tirar-me de cap al teatre clàssic i a les versions Shakespearianes.

Tinc previst veure una versió femenina Titus Andrònic i una de Nis de Reis (que recentment els Parking Shakespare van versionar amb tant d’èxit com cabia esperar). A Shakespare li podria dedicar tota la meva estada, peró m’haig de reservar per que si no els Proppeler (que cada any venen a Girona per temporada Alta) potser deixen de semblar-me “el sumum”.

Segueix-ho encuriosit per l’espectacle “33” serà de metges? ho haurem d’esbrinar. Mentrestant em trobo multitud de persones que escolten un grup que s’ha posat a tocar en un dels molts espais que l’organització ha preparat per actuacions de carrer. 

Actuacions que es succeeixen una a l’altra sense parar i deixen fins i tot espais als no programats, ja que de racons, a Edinburgh n’està ple. 

Vivint el Fringe Edinburgh 2013 ( DIA 1)

Imagineu-vos una ciutat tancada, prohibida, anclada en el passat, en el conservadorisme, en la rectitud i el silenci. On el silenci es obligatòri desde fa 500 anys o més! Ho teniu? 

Ara obriu-la, ompliu-la de color i de gent jove, d’artistes i d’amants de l’art. De totes les disciplines, músiques, gèneres, procedències, formes i colors. Poseu-la al segle XXI i ja està. Això es Edinburgh a l’estiu. Això es el Fringe i tots els festivals que hi orbiten al voltant: una ciutat que explota per tots costats, que s’ha de viure i que ningú es capaç d’expresar en paraules. 
I això tan sols ha estat el primer dia. Quan sembla que la ciutat ja retira, fins i tot les últimes batzegades de vida deixen al turista, a l’espectador, al pasejant, a l’espectador… a tot aquell a qui es trobi sota el seu efecte… Enamorat de per vida. 
Bona nit Edinburgh, demà més!