Graduats “casi” Cum Laude

11179962_375332502670542_7932138689219040192_nEl passat cap de setmana del 8, 9 i 10 de maiges va celebrar l’acte de graduació dels alumnes del Graduat en Art Dramàtic que imparteix El Galliner, Centre de Formació Teatral de referència a Girona des de fa 25 anys. Es van graduar com es graduen tots els actor i actrius d’aquest país, aixecant una producció teatral professional: Roberto Zucco de Koltès, una de les obres cabdals de la dramatúrgia contemporània, que desperta dubtes i preguntes per allà on passa.

Ayla Amat, Anna Benaiges, Marc Bernatallada, Alba Cabrera, David Martín, Marta Masó i Ramon Pujol son els responsables no tan sols de donar vida a Roberto Zucco, La Nena, El Germà, El Comissari… sinó que també han ideat l’escenografia, la il·luminació, el vestuari, i s’han carregat damunt seu la producció adonant-se de l’esforç que cal fer per aixecar una obra de teatre professional.

Parlem de l’obra? Si, si us plau. Dirigits per Sílvia Escuder, aquesta companyia (que ha decidit anomenar-se Petit Chicago)  ha envaït la Sala La Planeta i se l’ha fet seva, cosa que no sol passar gaire sovint, ja que totes les companyies es veuen obligades a fer muntatges senzills i adaptables a qualsevol espai. Però la companyia ha decidit buidar l’espai escènic de cortines i d’escenografia per omplir-lo amb les paraules  de Koltès i les seves interpretacions, algunes de brillants.

M’agradria parlar dels grans moments que es van viure, o de les escenes que no vàrem estar a l’altura de les meves expectatives i si en tingués l’ocasió us recomanaria que anéssiu corrents a veure-la, però ja no hi sou a temps. Com he dit abans aquesta obra era l’acte de graduació d’uns professionals que haureu de seguir per separat. Alguns  els  veureu al cinema, a la televisió o fins i tot al món dels videojocs.

Perquè “casi” Cum Laude? La traducció d’aquesta expressió llatina vindria a ser “Amb lloança” i, certament és mereixen tota la lloança possible  i una molt bona qualificació. Però aquesta expressió està reservada al lamentablement universitari, acadèmic, reglat i homologat. I lamentablement el grau que imparteixEl Galliner no està homologat com a estudi universitari, tot i que té nombrosos reconeixements. I això és perquè durant molt de temps, en aquest país no s’ha cregut des de les institucions que les arts escèniques mereixessin una dedicació  i estudi a nivell universitari. (Fixeu-vos com es diu el centre formatiu més important en arts escèniques del nostre país: Institut del teatre) I Gràcies a l’IT s’ha aconseguir articular un grau universitari que alguns centres han pogut implementar, això si: privats.

Però sembla que per fi tindrem una alternativa al grau universitari per la via privada: Cicle formatiu de Grau superior en Tècniques d’Actuació Teatral, recentment aprovat i que esperem que ofereixi el Galliner.

Anuncis

I aquesta setmana…

Comencem una secció que us donarà les eines per quedar fantàsticament bé amb els amics, parella i familiars. Una petita agenda que resumeix el més destacat dels teatre que tenim a les comarques Gironines. Perparats? Comencem!

Girona-Teatre Municipal

Diumenge la Música pren vida, amb una orquestra d’allò més original. Dotze músics que fan d’actor que que us asseguraran una tarda de riure ben distreta.

Concerto a tempo d’umore
Orquestra de Cambra de l’Empordà
Direccíó: Jordi Purtí
22 de març, a les 18.00 h
Teatre Municipal de Girona
10 | 10 | 8 | 6 €
Durada: 1h 10 min

Girona- Auditori de la Mercè.

El dijous, una obra de teatre en la que mentre una sonda explora el planeta Mart, un jutge explora la seva vida i la seva família. Una obra que parla de les relacions humanes i ens porta a reflexionar.

Distancia siete minutos
Titzina Teatre
19 de març, a les 21.00 h
Auditori de la Mercè
10 € Espectacle en Castellà
Durada: 1 h 30 min

Girona-Sala La planeta

La companyia La Padrina és una de els formacions teatrals de joves talents que no us podeu perdre. La ploma de Josep Maria Miró firma el guió d’aquesta història d’en Lluís, en Raül i en Miquel.

ESTRIPAR LA TERRA
Companyia La Padrina
SALA LA PLANETA
21/03/2015 21:00h

Teatre de Salt:

Tornen els concerts per a nadons, ara amb Els batecs del cargol. Si encara no heu dut el vostre bebè a descobrir la música, els instrument si la màgia de les notes ara és el moment. Qui ho ha provat n’ha sortit encantat.

Concerts per a nadons
Suite n.1 – Els batecs del cargol
22 març 10:30 h (NOVA FUNCIÓ), 12 i 16 h
10 euros

Teatre de Bescanó

La formació revelació que va triomfar fa dos anys a temporadaAlta Cor de Teatre, torna amb els eu segon espectacle dirigit per Paco Mir. Parlem de Cor de teatre que amb la seva “Opereta!” va fer la volta a mig món i ara torna amb Allegro. La música clàssica no havia estat mai tant divertida.

ALLEGRO
Cor de Teatre
21/03/2015
21:00h
Amics d’El Teatre: 19€ Anticipada: 20€ Taquilla: 25€

Teatre de Lloret

Aquest cap de setmana el Teatre de Lloret s’omplirà de riures i situacions rocambolesques amb la comèdia que a omplert el teatre Apolo de Barcelona. Una comèdia de quatre personatges cremats per la seva vida i que han decidit canviar-la radicalment.

CREMATS. ¡Todo por la pasta!
Teatre de LLORET
Divendres, 20 de març – 21:00 h
Preu: 18,00 €

Teatre de Blanes

I a Blanes també rialles assegurades amb una comèdia de Jordi Casanovas amb dos peso pesants del teatre de casa nostra,  Ramon Madaula i Anna Sahun. Un home que es presenta a unes proves psicològiques que el portaran pel camí de l’amargura.

IDIOTA de Jordi Casanovas
Teatre de BLANES
Dissabte, 21 de març – 21:00 h
Preus: 18,00 €

Si voleu saber-ne més podeu clicar al títol de la proposta, i si coneixeu altres propostes podeu fer-nos-les arribar amb el camp dels comentaris. Si ja heu vist algun dels espectacles i els voleu recomanar també ho podeu fer al camp dels comentaris!

El teatre amb menys espectadors dels mòn

Tots els que som de Girona (i del Gironès m’atreviria dir) sabem que el calendari teatral es distribueix en dues estacions: Temporada Alta, el festival que porta els millors noms de l’escena mundial a casa nostra i Temporada Baixa: la resta de l’any. Una gran majoria de gent creu que no s’hi fa res en aquells teatres en els que un mesos abans ha hagut de córrer per aconseguir entrades. Però si que s’hi fan coses, i molt bones. Lamentablement, una pèssima comunicació fa que poca gent ho sàpiga i les sales de teatre quedin més buides que el cervell d’alguns polítics.

En el nucli del Festival Temporada Alta, hi va néixer, fa uns anys un nou espai escènic, un espai de creació, producció i exhibició: El Canal, Centre d’Arts Escèniques. Construït amb una aportació de l’Unió Europea i omplert amb l’esforç del Festival Temporada Alta acumula pols i brutícia durant els altres 10 mesos a l’any. Una assistència de 0 espectadors durant dies i dies, ja se sap, les retallades no permeten augmentar la despesa en quelcom tan superflu com es la investigació ni la creació ni l’exhibició escènica i menys en un població com Salt, amb un percentatge molt elevat de població immigrant.

O no?

Parlava abans dels polítics amb el cap buit i sembla que ara em toca parlar dels polítics amb els reunions buides… de decisions. Després d’una sèrie de reunions o no-reunions per decidir què-com-quan i amb quants diners(sobretot) utilitzarien aquest espai, l’Ajuntament de Girona i el de Salt varen trobar un raconet de diners per tal d’omplir aquest equipament de contingut. 100.000€ l’ajuntament de Salt i 60.000 el de Girona cada any fins el 2016… Ara nomes caldria convocar un concurs públic per trobar un gerent/director/artístic/equip… i a seure i veure els resultats. Pero ah! sorpresa! estem a l’any 2014 i de concurs públic ningú n’ha sentit dir res! Ni se sap res d’aquests 160.000€ de l’any 2013 ni els del 2014 qui sap si estaven en algun pressupost i han volat o simplement no ha arribat ni a estar-hi als pressupostos potser no ho sabrem mai…

I de moment, les cadires de El Canal, segueixen buides com cada any i la seva web desapareguda completament per falta de manteniment.

Esteve Soler, el terrorista teatral.

L’Esteve es un animal, un salvatge un bèstia. Ningú a part d’ell s’atreveix a dir el que ell diu a través del teatre. La seva trilogia “Contra L’amor”, “Contra el progrés” , “Contra la democràcia”  és el que es podria qualificar com un acte purament antisistema. Una autèntica bomba de rellotgeria que pot enfonsar les bases del nostre sistema del benestar.

L’obra ens exposa en set històries una serie de farses surrealistes a l’entorn de l’amor, del món de la parella, dels sentiments, que ens desvelen que el que factor humà ha deixat d’importar davant del materialisme. I entre peça i peça una cançó, la gran eina que el sistema ha utilitzat per manipular-nos i fer-nos creure que l’amor era el que no és. Amb una posada en escena mil·limetrada i interpretada magistralment per Dani Arrebola, Laia Martí, Guillem Motos i Eva Cartañà.

Si mai per casualitat us arriba a les orelles que un d’aquest tres espectacle es representa a prop de casa vostra, deixeu tot el que estigueu fent i aneu-hi. No deixeu que ningú us convenci del contrari, decidits seieu a la butaca i deixeu que passi el que té que passar. Perquè si un altre món es possible segur que aquest espectacle, aquestes paraules, aquestes escenes en son en desencadenant.

 

L’Enjòlit la torna a liar

Caryl Churchil es una autora britànica bastant desconeguda per el públic general d’aquí. Les seves obres s’allunyen del realisme que molta gent voldria associar al teatre britànic, però ho fa per plantejar a l’espectador tot tema de dilemes, dubtes i punt de vista que fan que surti de la sala amb més ganes de parlar de l’obra que en altres ocasions.

El Setè Cel reflexiona sobre amb un distanciament brechtià sobre les relacions humanes abans i ara. En el si d’una colònia d’anglesa al mig de l’Africa Colonial, i en un temps contemporani. En ambdós universos el plantejament tant de l’autora com de la directora, Glòria Balañà de la companyia Teatre de L’enjòlit, porten al public cap a dos estats diferents: de la prohibició absoluta a la llibertat màxima per tal d’arribar al setè cel.

Un setè cel que tots busquem i ens plantegem quina es la millor manera d’aconseguir, si abans era seguir una pautes marcades per la societat, amb normes i el càstigs fulminants, ara ho és la llibertat i l’experimentació sense intromissió de cap mena. Els protagonistes de l’obra, persegueixen aquest ideal tant el primer acte com en els segon, i es l’espectador qui ha de treure’n les seves pròpies conclusions.

Una obra de gran nivell, no només pel text, ni per les interpretacions, sinó pel fet que aconsegueix quelcom que feia temps que no es veia al teatre: genera debat, fa que el públic surti amb més ganes de parlar-ne al sortir que a l’entrar.

Agradarà a qui: li agradin els debats postfunció

No agradarà a qui: busqui una obra clàssica per passar l’estona.

Himmelweg, la gran mentida.

Aquest cap de setmana a La Sala La Planeta, s’ha pogut veure “Himmelweg” (Camino del Cielo) de la companyia Atrium que gestiona la Sala Atrium de Barcelona, una Sala de 50 localitats i on s’hi poden veure espectacles bastant interessants, com per exemple IQ-100 un espectacle sobre la intel·ligència, la ingenuïtat i la felicitat.

Tornat al tema que ens ocupa, Himmelweg no deixa de ser una altra obra de teatre sobre el Nazisme, aquest cop però sobre el gran engany que el comandant d’un cap de concentració ha de perpetrar al rebre la visita d’una observadora internacional de la creu roja. L’autoria es de Juan Mayorga, tot i que ha estat adaptada per representar-se amb tres actors: Raimon Molins, el comandant Nazi; Patricia Mendoza, la cooperant i Guillem Gefaell, l’alcalde del camp.

L’obra s’estructura en tres actes que donen voltes sobre el mateix fet. En el primer, la cooperant revisa el que va veure i el que va sentir, i es dol per no haver anat més enllà del que veien els seus ulls tot i saber que l’hi amagaven alguna cosa. En el segon el comandant i l’alcalde preparen la farsa i en el tercer, l’alcalde assaja les escenes amb els interns, que no saben perquè ho han de fer, i ni tan sols saben si tindran alguna recompensa si ho fan be.

L’obra, tot i tenir unes grans interpretacions peca de repetitiva, al girar tota l’estona sobre els mateixos fets, les mateixes persones, les mateixes escenes. I acaba duent a l’espectador a un tedi comparable al que devien viure els presoners, que van acabar sent presoners de la monotonia, i la repetició de frases sense sentit. I el pitjor de tot, després de la privació de la llibertat es la manca d’esperança. Manca d’esperança amb que viuen tots els personatges de l’obra i manca d’esperança del públic que veu que la història no avança, no evoluciona, es queda en aquelles quatre escenes fictícies repetides una vegada i una altra, una vegada i una altra.

Un obra de teatre, dura i difícil que obliga a l’espectador a plantejar-se… què hauria vist jo? M’hauria atrevit a obrir aquella porta? M’hauria atrevit a desmuntar la farsa davant del mateix comandant nazi que l’ha muntada? Què hauria fet per aturar aquella barbàrie que  sospitava?

Lamentablement, la observador no va veure. Però no va ser l’única que no va veure. Tots ens vam posar una vena als ulls, i ens la seguim posant. I si alguna vegada fem l’esforç de mirar, ens trobarem molta gent, que com el comandant, ens farà veure el ells volen que veiem.

Cuentos Cruentos, una nova esperança per el Teatre Musical.

Fa uns dies parlava del mal moment que passa el teatre musical a casa nostra, falta d’imaginació pressupost i valentia ens porten a tenir unes produccions poc arriscades poc innovadores i poc interessants per al públic.

Però aixo era abans que conèixer La companyia Teatro Calanime, que amb la col·laboració del V.O. Quartet ha creat “Cuentos Cruentos” que aquest cap de setmana s’ha representat a La Sala La Planeta aconseguint un notable èxit de públic.  Els bravos han i aplaudiments han plogut profusament repetint l’èxit que van aconseguir al Teatre Gaudí de Barcelona, una sala especialitzada en Teatre  Musical (Gràcies Deu meu)

“Cuentos Cruentos”, explica els contes de tota la vida però amb un punt de vista humorístic i sarcàstic mai vistos fins ara. Aixi els set nans estan a l’atur, Alícia és al país de les meravelles per culpa de les drogues de disseny, els tres porquets se les veuen amb les hipoteques abusives, i la Ventafocs es… gorda. Però també hi entren les narracions més emblemàtiques de la Literatura  i història: Romeu i Julieta son dos xinesos de Badalona, La metamorfosi es la d’un escarbat que es desperta humà ( i corre al vàter) i Van Dog es un gos que crea grans obres d’art amb les seves deposicions –normal que sigui un artista incomprès–

 

Una musica i unes lletres genuïnes, originals i fresques. Unes interpretacions fantàstiques i divertides, i unes “moralejas” que fan al públic particip més enllà de cantussejar les cançons durant  l’obra. De ben segur que més d’un s’hagués posat a ballar. En resum una gran esperança per el gènere del teatre musical que ha hagut de trobar en el petit format la seva font d’inspiració i imaginació.