Graduats “casi” Cum Laude

11179962_375332502670542_7932138689219040192_nEl passat cap de setmana del 8, 9 i 10 de maiges va celebrar l’acte de graduació dels alumnes del Graduat en Art Dramàtic que imparteix El Galliner, Centre de Formació Teatral de referència a Girona des de fa 25 anys. Es van graduar com es graduen tots els actor i actrius d’aquest país, aixecant una producció teatral professional: Roberto Zucco de Koltès, una de les obres cabdals de la dramatúrgia contemporània, que desperta dubtes i preguntes per allà on passa.

Ayla Amat, Anna Benaiges, Marc Bernatallada, Alba Cabrera, David Martín, Marta Masó i Ramon Pujol son els responsables no tan sols de donar vida a Roberto Zucco, La Nena, El Germà, El Comissari… sinó que també han ideat l’escenografia, la il·luminació, el vestuari, i s’han carregat damunt seu la producció adonant-se de l’esforç que cal fer per aixecar una obra de teatre professional.

Parlem de l’obra? Si, si us plau. Dirigits per Sílvia Escuder, aquesta companyia (que ha decidit anomenar-se Petit Chicago)  ha envaït la Sala La Planeta i se l’ha fet seva, cosa que no sol passar gaire sovint, ja que totes les companyies es veuen obligades a fer muntatges senzills i adaptables a qualsevol espai. Però la companyia ha decidit buidar l’espai escènic de cortines i d’escenografia per omplir-lo amb les paraules  de Koltès i les seves interpretacions, algunes de brillants.

M’agradria parlar dels grans moments que es van viure, o de les escenes que no vàrem estar a l’altura de les meves expectatives i si en tingués l’ocasió us recomanaria que anéssiu corrents a veure-la, però ja no hi sou a temps. Com he dit abans aquesta obra era l’acte de graduació d’uns professionals que haureu de seguir per separat. Alguns  els  veureu al cinema, a la televisió o fins i tot al món dels videojocs.

Perquè “casi” Cum Laude? La traducció d’aquesta expressió llatina vindria a ser “Amb lloança” i, certament és mereixen tota la lloança possible  i una molt bona qualificació. Però aquesta expressió està reservada al lamentablement universitari, acadèmic, reglat i homologat. I lamentablement el grau que imparteixEl Galliner no està homologat com a estudi universitari, tot i que té nombrosos reconeixements. I això és perquè durant molt de temps, en aquest país no s’ha cregut des de les institucions que les arts escèniques mereixessin una dedicació  i estudi a nivell universitari. (Fixeu-vos com es diu el centre formatiu més important en arts escèniques del nostre país: Institut del teatre) I Gràcies a l’IT s’ha aconseguir articular un grau universitari que alguns centres han pogut implementar, això si: privats.

Però sembla que per fi tindrem una alternativa al grau universitari per la via privada: Cicle formatiu de Grau superior en Tècniques d’Actuació Teatral, recentment aprovat i que esperem que ofereixi el Galliner.

Anuncis

Hi ha obres que expliquen històries. Aquesta explica persones.

El pare s’ha mort i en Jacob se’n ha oblidat tan bon punt ha penjat el telèfon. Perquè se’ n’ha oblidat? Què li passa? Què li passa a una persona quan descobreix que el seu pare, o qualsevol persona propera ja ni hi és?

baner de La Pols

La pols Cartell banner

“La Pols” és una fantàstica muntanya russa d’emocions que traspassa dels actor al públic sense la falsa necessitat de sentir-s’hi identificat. Uns personatges ben construïts, que fugen de tots els convencionalismes per dir-nos que els convencionalismes no existeixen. Que pateixen a la seva manera sense pretendre ser verosímils ni fàcilment identificables per l’espectadors.

Un text que fa tàndem amb els actors que s’entreguen als 200% quan tot semblava indicar que passarien per sobre del conflicte, que faríem com tots he fet alguna vegada: fugir-ne, amagar-nos, fer el paper. Uns Marta Aran, Laura López i Guillem Motos que reben al públic amb tota la innocència del món per després  esdevenir en Jacob, l’Alba i la Rut, i dur-nos al seu terreny, que en realitat també és el nostre.

Hi ha obres que expliquen històries. Aquesta explica persones, si persones, no personatges.

Ecos de Temporada Alta (Sala La Planeta)

Doncs si, me’n deixava un: La Sala La Planeta ha avançat part de la programació del primer semestre de 2015. Hi trobareu gran propostes, segones oportunitats, teatre documental, poesia, música i companyies que heu de conèixer.captura

La segona oportunitat: Torna la producció de la Sala la Planeta “La Farsa de Walworth” una de les millors peces que s’han vist aquest any a Temporada Alta i que torna per qui encara no hagi pogut gaudir de les interpretacions d’Oriol Casals, Jordi Subirà, Pep Vila i  Yolanda Sey. Una de les obres de les que entren a dins de l’espectador i el deixen trasvalsat. No us la perdeu.

Teatre documental. Diuen que al teatre es respira realitat, a Nadia la tocareu, la sentireu i la veureu. No tenim gaires oportunitats de gaudir d’espectacles tant propers com aquest. La història d’una nena afganesa narrada per la seva pròpia protagonista.

Poesia, música, denúncia, teatre compromès… Cançons d’amors i de guerres, o Remenant els boscos de la nit o Confidències a Al·là son obres que van molt més enllá de narrar una història, volen fer-nos partíceps de totes les coses que s’escapen de la nostra rutina.

captura 2Riure. Si, tambè s’ha de riure i a La Planeta ho saben. Per això sempre tenen preparats alguns trucs a la màniga per aquells que volen exercitar les mandíbules. Aquest semestre se’n riuràn fins i tot del 1714 amb La Butaca, portaràn l’exit de Temporada Alta El Pillo de Marcel Tomàs i la Pepa Plana. Grans noms de l’humor al servei de l’espectador.

Creació contemporània. Si, no només el festival de Tardor de Catalunya-Girona i Salt treballa amb creadors d’ara i aquí. Veurem el nou espectacle de la companyia Atresbandes Locus Amoenus, que jo personalment no em penso perdre. La Pols de la companyia Arcàdia i text de Llatzer Garcia, que han arrassat a Barcelona, i Estripar la Terra de Josep Maria Miró entre d’altres. Potser aquest noms no us diuen grans coses però fins i tot uns desconeguts poden fer sobre als Galcerans i Casanovas.

M’ha sortit un article una mica llarg oi? Doncs m’he deixat coses! i encara hi ha coses per sortir, i coses molt bones, pero de moment paseu i mireu, que segur que alguna cosa trobareu al vostre gust.

la-farsa-de-walworth---cartell-horitzontal_bx1

Ho han tornat a fer!

Pere Puig i la Sala La Planeta ho han tornat a fer. Amb la complicitat del festival Temporada Alta han rescatat un text dificilíssim i l’han pujat a escena. Si l’any passat el preciós monòleg “Manyac Manyac” ens convidava a viatjar a la infància, aquest cop Pep Vila encarna un dels monstres que s’amaguen en el teatre. Un pare que obliga als seus dos fills a repetir un cop i un altre l’últim dia a Irlanda abans de marxar a Londres. La farsa de Walworth

Una barreja entre farsa i drama familiar que ens presenta, en format de teatre dins el teatre, una realitat que ha empès un pare a repetir fins a la sacietat un somni, un record, un instant, per evitar el pas del temps, segrestant els fills i obligant-los a participar de la seva bogeria. Un viatge que  també fa l’espectador descobrint lentament la terrible situació que viuen els personatges i de la que no poden escapar.

Una oportunitat única de veure del que son capaços Pep Vila, Jordi Subirà Oriol Casals y Yolanda Sey, que interpreta la jove caixera que entra a la farsa i acaba de desmuntar el castell de cartes que començava a caure pel seu propi pes. Però també es una oportunitat per prendre consciencia de la feina de direcció que tot espectacle requereix i en obres com aquesta resulta indispensable. I en aquest aspecte Pere Puig fa un treball excel·lent.

Segurament passades les festes nadalenques tornarem a veure aquest espectacle a Girona  a la Sala La Planeta, però tan de bo es pugui veure  a alguna sala Barcelonina, i arribi aixi a un públic més nombrós.la-farsa-de-walworth---cartell-horitzontal_bx1

L’Enjòlit la torna a liar

Caryl Churchil es una autora britànica bastant desconeguda per el públic general d’aquí. Les seves obres s’allunyen del realisme que molta gent voldria associar al teatre britànic, però ho fa per plantejar a l’espectador tot tema de dilemes, dubtes i punt de vista que fan que surti de la sala amb més ganes de parlar de l’obra que en altres ocasions.

El Setè Cel reflexiona sobre amb un distanciament brechtià sobre les relacions humanes abans i ara. En el si d’una colònia d’anglesa al mig de l’Africa Colonial, i en un temps contemporani. En ambdós universos el plantejament tant de l’autora com de la directora, Glòria Balañà de la companyia Teatre de L’enjòlit, porten al public cap a dos estats diferents: de la prohibició absoluta a la llibertat màxima per tal d’arribar al setè cel.

Un setè cel que tots busquem i ens plantegem quina es la millor manera d’aconseguir, si abans era seguir una pautes marcades per la societat, amb normes i el càstigs fulminants, ara ho és la llibertat i l’experimentació sense intromissió de cap mena. Els protagonistes de l’obra, persegueixen aquest ideal tant el primer acte com en els segon, i es l’espectador qui ha de treure’n les seves pròpies conclusions.

Una obra de gran nivell, no només pel text, ni per les interpretacions, sinó pel fet que aconsegueix quelcom que feia temps que no es veia al teatre: genera debat, fa que el públic surti amb més ganes de parlar-ne al sortir que a l’entrar.

Agradarà a qui: li agradin els debats postfunció

No agradarà a qui: busqui una obra clàssica per passar l’estona.

Cuentos Cruentos, una nova esperança per el Teatre Musical.

Fa uns dies parlava del mal moment que passa el teatre musical a casa nostra, falta d’imaginació pressupost i valentia ens porten a tenir unes produccions poc arriscades poc innovadores i poc interessants per al públic.

Però aixo era abans que conèixer La companyia Teatro Calanime, que amb la col·laboració del V.O. Quartet ha creat “Cuentos Cruentos” que aquest cap de setmana s’ha representat a La Sala La Planeta aconseguint un notable èxit de públic.  Els bravos han i aplaudiments han plogut profusament repetint l’èxit que van aconseguir al Teatre Gaudí de Barcelona, una sala especialitzada en Teatre  Musical (Gràcies Deu meu)

“Cuentos Cruentos”, explica els contes de tota la vida però amb un punt de vista humorístic i sarcàstic mai vistos fins ara. Aixi els set nans estan a l’atur, Alícia és al país de les meravelles per culpa de les drogues de disseny, els tres porquets se les veuen amb les hipoteques abusives, i la Ventafocs es… gorda. Però també hi entren les narracions més emblemàtiques de la Literatura  i història: Romeu i Julieta son dos xinesos de Badalona, La metamorfosi es la d’un escarbat que es desperta humà ( i corre al vàter) i Van Dog es un gos que crea grans obres d’art amb les seves deposicions –normal que sigui un artista incomprès–

 

Una musica i unes lletres genuïnes, originals i fresques. Unes interpretacions fantàstiques i divertides, i unes “moralejas” que fan al públic particip més enllà de cantussejar les cançons durant  l’obra. De ben segur que més d’un s’hagués posat a ballar. En resum una gran esperança per el gènere del teatre musical que ha hagut de trobar en el petit format la seva font d’inspiració i imaginació.

La Nit dels Ganivets Roents, A la Sala La Planeta de Girona

Aquest dissabte passat, una Sala La Planeta plena de gom a gom rebia amb grans aplaudiments l’obra “La Nit dels Ganivets Roents” de l’autor gironí Ferran Joanmiquel. S’iniciava així una temporada més sota el jou de l’IVA, amb les dificultats per tots conegudes però amb la mateixa il·lusió i compromís de sempre.

“La Nit dels ganivets roents” es, segons El Diari de Girona, «uan història entre el trhiller i el drama psicològic» (amb errata inclosa) que narra el moment en que una parella arriba a la casa del bosc per tal de redreçar la seva relació.

Tot i disposar d’un espai escènic ampli, la proposta escènica es minimitza a dos habitacles sense parets definits per dos paviments clarements diferenciats: La casa luxosa de la parella –minimalista i refinada– i la cabana del vell xaruc (Ferran Frauca) –llòbrega i  atrotinada– i un bosc que ho envolta tot i que amaga al personatge d’Ós.

Amb continus alts i baixos i canvis d’intensitat i velocitat, els diàlegs s’entrecreuen amb les descripcions de les accions, de l’ambient o de les sensacions dels personatges, ja ho estiguin veient, vivint o sentint. Les interpretacions dels quatre actors son força verosímils exepte la d’Isidre Ferràndiz que no encaixa en cap moment amb els paràmetres en els que estem acostumats a jutjar els personatges teatrals fins al final de l’obra, en que l’acció  s’encarrega d’incloure’l a cops de puny (uns cop de puny que reb el pobre espectador.)

Menció a part es mereix el personatge d’Ós (Aniol Fusté) que alguns qualificaríen d’home-bèstia, incapaç de viure en societat, però a qui l’autor li ha donat la molt necessària virtut d’entendre i atendre les necessitats de les persones, l’encontre d’Ós amb la noia (Mireia Vallès) ens diu a cau d’orella que la civilització és, massa sovint, una salvatjada.

Tot i disposar d’un espai escènic ampli, la proposta escènica es minimitza a dos habitacles sense parets definits per dos paviments clarements diferenciats ( La casa luxosa de la parella –minimalista i refinada– i la cabana del vell xaruc (Ferran Frauca) –llòbrega i  atrotinada– i un bosc que ho envolta tot i que ha esdevingut la llar d’Ós.

Una proposta interessant, plena de matissos i de debat que esperem que es pugui veure a altres llocs, que demostra l’aposta que la la Sala La Planeta per el Teatre de Km.0 i de qualitat.