Graduats “casi” Cum Laude

11179962_375332502670542_7932138689219040192_nEl passat cap de setmana del 8, 9 i 10 de maiges va celebrar l’acte de graduació dels alumnes del Graduat en Art Dramàtic que imparteix El Galliner, Centre de Formació Teatral de referència a Girona des de fa 25 anys. Es van graduar com es graduen tots els actor i actrius d’aquest país, aixecant una producció teatral professional: Roberto Zucco de Koltès, una de les obres cabdals de la dramatúrgia contemporània, que desperta dubtes i preguntes per allà on passa.

Ayla Amat, Anna Benaiges, Marc Bernatallada, Alba Cabrera, David Martín, Marta Masó i Ramon Pujol son els responsables no tan sols de donar vida a Roberto Zucco, La Nena, El Germà, El Comissari… sinó que també han ideat l’escenografia, la il·luminació, el vestuari, i s’han carregat damunt seu la producció adonant-se de l’esforç que cal fer per aixecar una obra de teatre professional.

Parlem de l’obra? Si, si us plau. Dirigits per Sílvia Escuder, aquesta companyia (que ha decidit anomenar-se Petit Chicago)  ha envaït la Sala La Planeta i se l’ha fet seva, cosa que no sol passar gaire sovint, ja que totes les companyies es veuen obligades a fer muntatges senzills i adaptables a qualsevol espai. Però la companyia ha decidit buidar l’espai escènic de cortines i d’escenografia per omplir-lo amb les paraules  de Koltès i les seves interpretacions, algunes de brillants.

M’agradria parlar dels grans moments que es van viure, o de les escenes que no vàrem estar a l’altura de les meves expectatives i si en tingués l’ocasió us recomanaria que anéssiu corrents a veure-la, però ja no hi sou a temps. Com he dit abans aquesta obra era l’acte de graduació d’uns professionals que haureu de seguir per separat. Alguns  els  veureu al cinema, a la televisió o fins i tot al món dels videojocs.

Perquè “casi” Cum Laude? La traducció d’aquesta expressió llatina vindria a ser “Amb lloança” i, certament és mereixen tota la lloança possible  i una molt bona qualificació. Però aquesta expressió està reservada al lamentablement universitari, acadèmic, reglat i homologat. I lamentablement el grau que imparteixEl Galliner no està homologat com a estudi universitari, tot i que té nombrosos reconeixements. I això és perquè durant molt de temps, en aquest país no s’ha cregut des de les institucions que les arts escèniques mereixessin una dedicació  i estudi a nivell universitari. (Fixeu-vos com es diu el centre formatiu més important en arts escèniques del nostre país: Institut del teatre) I Gràcies a l’IT s’ha aconseguir articular un grau universitari que alguns centres han pogut implementar, això si: privats.

Però sembla que per fi tindrem una alternativa al grau universitari per la via privada: Cicle formatiu de Grau superior en Tècniques d’Actuació Teatral, recentment aprovat i que esperem que ofereixi el Galliner.

Anuncis

Hi ha obres que expliquen històries. Aquesta explica persones.

El pare s’ha mort i en Jacob se’n ha oblidat tan bon punt ha penjat el telèfon. Perquè se’ n’ha oblidat? Què li passa? Què li passa a una persona quan descobreix que el seu pare, o qualsevol persona propera ja ni hi és?

baner de La Pols

La pols Cartell banner

“La Pols” és una fantàstica muntanya russa d’emocions que traspassa dels actor al públic sense la falsa necessitat de sentir-s’hi identificat. Uns personatges ben construïts, que fugen de tots els convencionalismes per dir-nos que els convencionalismes no existeixen. Que pateixen a la seva manera sense pretendre ser verosímils ni fàcilment identificables per l’espectadors.

Un text que fa tàndem amb els actors que s’entreguen als 200% quan tot semblava indicar que passarien per sobre del conflicte, que faríem com tots he fet alguna vegada: fugir-ne, amagar-nos, fer el paper. Uns Marta Aran, Laura López i Guillem Motos que reben al públic amb tota la innocència del món per després  esdevenir en Jacob, l’Alba i la Rut, i dur-nos al seu terreny, que en realitat també és el nostre.

Hi ha obres que expliquen històries. Aquesta explica persones, si persones, no personatges.

Ecos de Temporada Alta (Sala La Planeta)

Doncs si, me’n deixava un: La Sala La Planeta ha avançat part de la programació del primer semestre de 2015. Hi trobareu gran propostes, segones oportunitats, teatre documental, poesia, música i companyies que heu de conèixer.captura

La segona oportunitat: Torna la producció de la Sala la Planeta “La Farsa de Walworth” una de les millors peces que s’han vist aquest any a Temporada Alta i que torna per qui encara no hagi pogut gaudir de les interpretacions d’Oriol Casals, Jordi Subirà, Pep Vila i  Yolanda Sey. Una de les obres de les que entren a dins de l’espectador i el deixen trasvalsat. No us la perdeu.

Teatre documental. Diuen que al teatre es respira realitat, a Nadia la tocareu, la sentireu i la veureu. No tenim gaires oportunitats de gaudir d’espectacles tant propers com aquest. La història d’una nena afganesa narrada per la seva pròpia protagonista.

Poesia, música, denúncia, teatre compromès… Cançons d’amors i de guerres, o Remenant els boscos de la nit o Confidències a Al·là son obres que van molt més enllá de narrar una història, volen fer-nos partíceps de totes les coses que s’escapen de la nostra rutina.

captura 2Riure. Si, tambè s’ha de riure i a La Planeta ho saben. Per això sempre tenen preparats alguns trucs a la màniga per aquells que volen exercitar les mandíbules. Aquest semestre se’n riuràn fins i tot del 1714 amb La Butaca, portaràn l’exit de Temporada Alta El Pillo de Marcel Tomàs i la Pepa Plana. Grans noms de l’humor al servei de l’espectador.

Creació contemporània. Si, no només el festival de Tardor de Catalunya-Girona i Salt treballa amb creadors d’ara i aquí. Veurem el nou espectacle de la companyia Atresbandes Locus Amoenus, que jo personalment no em penso perdre. La Pols de la companyia Arcàdia i text de Llatzer Garcia, que han arrassat a Barcelona, i Estripar la Terra de Josep Maria Miró entre d’altres. Potser aquest noms no us diuen grans coses però fins i tot uns desconeguts poden fer sobre als Galcerans i Casanovas.

M’ha sortit un article una mica llarg oi? Doncs m’he deixat coses! i encara hi ha coses per sortir, i coses molt bones, pero de moment paseu i mireu, que segur que alguna cosa trobareu al vostre gust.

la-farsa-de-walworth---cartell-horitzontal_bx1

La Nit dels Ganivets Roents, A la Sala La Planeta de Girona

Aquest dissabte passat, una Sala La Planeta plena de gom a gom rebia amb grans aplaudiments l’obra “La Nit dels Ganivets Roents” de l’autor gironí Ferran Joanmiquel. S’iniciava així una temporada més sota el jou de l’IVA, amb les dificultats per tots conegudes però amb la mateixa il·lusió i compromís de sempre.

“La Nit dels ganivets roents” es, segons El Diari de Girona, «uan història entre el trhiller i el drama psicològic» (amb errata inclosa) que narra el moment en que una parella arriba a la casa del bosc per tal de redreçar la seva relació.

Tot i disposar d’un espai escènic ampli, la proposta escènica es minimitza a dos habitacles sense parets definits per dos paviments clarements diferenciats: La casa luxosa de la parella –minimalista i refinada– i la cabana del vell xaruc (Ferran Frauca) –llòbrega i  atrotinada– i un bosc que ho envolta tot i que amaga al personatge d’Ós.

Amb continus alts i baixos i canvis d’intensitat i velocitat, els diàlegs s’entrecreuen amb les descripcions de les accions, de l’ambient o de les sensacions dels personatges, ja ho estiguin veient, vivint o sentint. Les interpretacions dels quatre actors son força verosímils exepte la d’Isidre Ferràndiz que no encaixa en cap moment amb els paràmetres en els que estem acostumats a jutjar els personatges teatrals fins al final de l’obra, en que l’acció  s’encarrega d’incloure’l a cops de puny (uns cop de puny que reb el pobre espectador.)

Menció a part es mereix el personatge d’Ós (Aniol Fusté) que alguns qualificaríen d’home-bèstia, incapaç de viure en societat, però a qui l’autor li ha donat la molt necessària virtut d’entendre i atendre les necessitats de les persones, l’encontre d’Ós amb la noia (Mireia Vallès) ens diu a cau d’orella que la civilització és, massa sovint, una salvatjada.

Tot i disposar d’un espai escènic ampli, la proposta escènica es minimitza a dos habitacles sense parets definits per dos paviments clarements diferenciats ( La casa luxosa de la parella –minimalista i refinada– i la cabana del vell xaruc (Ferran Frauca) –llòbrega i  atrotinada– i un bosc que ho envolta tot i que ha esdevingut la llar d’Ós.

Una proposta interessant, plena de matissos i de debat que esperem que es pugui veure a altres llocs, que demostra l’aposta que la la Sala La Planeta per el Teatre de Km.0 i de qualitat.

 

Retorn a la infància. Manyac manyac.

Recordeu quan jugàvem al carrer, quan amb dues motxilles muntàvem una final de la Champions, o fèiem d’un arbre un castell? A la Sala La Planeta, dins del festival Temporada Alta Pere Puig i Pep Vila ens han retornat per uns instants aquelles aventures, a través d’un text del Dramaturg Francès Raymond Cousse “Enfatillages”

manyac1-reduida.jpg

Una aventura que ens portarà els moments més hilarants i els més mundans a través d’un actor, Pep Vila, que posa tota la seva experiència al servei d’una història, i d’un públic que difícilment recorden com veien el món quan eren petits. I ho fa a través d’inoblidables personatges que tots coneixem i retrata i detalla amb molts poc gestos, poques paraules però molt ben escollides, molt ben interpretades i molt ben traduïdes. El carnisser, l’agutzil,el mestre, el rector…

Hi ha un temor bastant generalitzat entre la gent que no té el costum o la valentia d’anar al teatre amb els monòlegs que no son de comèdia. El risc d’avorriment o d’incomprensió davant l’obra d’art que se’ns regala es una de les barreres que fins i tot  jo haig de saltar. Per aquest espectacle jo no tenia cap mena de por de saltar-la, el referents que tenia eren suficients per seure i gaudir. I espero i desitjo que moltes persones puguin veure i gaudir aquest espectacle properament, sigui on sigui, un regal aixi no es pot deixar sense obrir.

II Torneig de Dramatúrgia. Crònica de la primera eliminatòria

El Primer Torneig de Dramaturgia Catalana va revolucionar la Dramatúrgia Catalana. (i si no pregunteu-li a Sergi Belbel i a la programació del TNC d’enguany, o a la mateixa Sala FlyHard que penja el cartell de complet abans de posar les entrades a la venta, o a Guillem Clua, Cristina Clemente i Pere Riera que de l’exercici n’han fet esport…)
I aquest any… més! La segona edició compta ja amb la bona resposta del públic que compra les entrades amb els ulls clucs i no se’n du mai cap decepció. Aquest dilluns la  primera eliminatòria enfrontava Ferran JoanMiquel, autor Gironí contra el consolidat Carles Alberola  àlies “el rei de la comèdia”.
Els textos, que es llegien sense desvelar-ne l’autor, van estar interpretats per Pau Roca amb Manuel Dueso  i Pep Ferrer amb Pep Molina.
El primer text ho tenia tenia tot : proximitat i identificació dels personatges –un fan del Barça que vol impressionar la seva filleta des de dins del camp i un separat que troba a faltar  la seva ex-dona– Un ritme canviant en el moment just – passant dels relats de les seves tristes vides a les escenes d’acció quan l’home entra a dins del camp– l’humor que connecta amb el public i el drama que el deixa en el més absolut del silencis.
El segon text, explorava les diferents reaccions d’una mateix situació: la confessió al millor amic d’una relació amb la seva filla. Si bé en aquest text els elements necessaris també hi eren, aquí l’autor va jugar amb una carta que potser no tenia preparada, el public va anar sospitant el que estava apunt de passar i va anar gaudint de les interpretacions a mesura que s’acostava el moment revelador. Menys encertada va ser la formula per rebobinar la conversa i plantejar el següent final alternatiu. Tot i així el public va riure de valent amb algunes repliques pujades de to i que s’adeien molt a la manera de fer de l’actor que la deia.
Resultat: El rei de la comèdia es va endur el gat a l’aigua, el public va votar per el segon text. Carles Alberola s’haurà d’enfrontar amb el vencedor de la tercera eliminatòria, a saber Marta Buchaca o Joan Yago però amb dos actors diferents que seran un molt bon al·licient per tornar a la Planeta un dilluns més.

Talent Argentí a Temporada Alta

Si una cosa se li ha d’agrair al Festival Temporada Alta, es que ens obri les finestres del món exterior. Cada any tenim l’oportunitat de veure un tastet de teatre europeu o internacional. Un dels preferits de la programació es el teatre argentí, l’any passat va ser Daniel Veronesse amb una versió de Txèkhov, aquest any l’obra, escrita a dues mans es diu Los Talentos i es representa a la Sala La Planeta tan sols aquest divendres, per després marxar cap a Vitoria.

L’obra, un dels grans èxits del panorama argentí parla de la realitat de tots els joves d’aquí i d’allà, amb la peculiaritat que els protagonistes del text escrit per Walter Jacob i  Agustín Mendilaharzu son grans erudits en mig d’una societat que no està disposada a acceptar la superioritat dels altres, encara que sigui en un cap que no els doti d’avantatge.

Narrat amb el ritme i la força típica argentina, dos joves que viuen enclaustrats en ells mateixos  s’adonen que no es tan fàcil encaixar en una societat quan les úniques armes de les que disposen per enfrontar-se al món exterior son el coneixement i l’estudi que practiquen amb devoció. Tot servit amb unes grans dosis d’humor que fan que les interpretacions milloren a cada gag o riallada del públic.

Una petita joia del festival que desmunta l’escenari tot just acabar la funció per visitar Vitoria l’endemà. Una jove companyia que recull ovacions i es passeja per mitja Europa de la mà de festivals arriscats, sales compromeses i públics entregats.