Ecos de Temporada Alta (Teatre Municipal)

Si, es veu que això del Temporada Alta, el teatre internacional i de qualitat i l’oferta escènica també arriba al Teatre Municipal de Girona, quasi seu del Festival.

Els Pastorets de Girona

No, no us podeu perdre aquest espectacle nadalenc que celebra la seva 34ena edició

No us perdeu potser l’ultima oportunitat de veure L’orfe del Clan del Zhao, que ve amb més premis butaca que localitats hi ha a la platea del Teatre Municipal. El Musical Germans de Sang, que també ha recollit merescudíssims premis, bones crítiques, aplaudiments i llàgrimes. Als amants de teatre clàssic i dels actors de primeríssim nivell: Emma Vilarassau+Mercè Sampietro+Lluis Soler+Jordi Banacolocha a FEDRA

I com no podria faltar a un teatre a la italiana, òpera i dansa clàssica, Amb Turandot gràcies als amics de l’òpera de Sabadell i Buterfly amb el Balleto de Siena.

I marca de la casa d’un teatre municipal: Poesia, enguany hi sonaran els versos de Carles Riba, Marta Pessarrodona i Arthur Rimbaud. 

Ai de qui senti dir que després de Temporada alta s’acaba el teatre a Girona i Salt!

Ecos de Temporada Alta (Teatre de Salt)

Si, s’ha acabat el Festival Temporada Alta, però no el teatre a Les Comarques Gironines. Aquest dies, es presenten les programacions del primer semestre de 2015 i hi ha perles que podrien perfectament formar part de la llista d’en Sunyer i companyia. Uns imperdibles, vaja.

Portillo_nadal

Al teatre de Salt destacaria El testamento de Maria, una proposta d’Agustí Villaronga que posa a Blanca portillo a la pell d’un dels personatges més famosos de la història mundial després del seu fill.  O Lolita amb la versió en castellà de la plaça del diamant que ha triomfat a Madrid. Però no tot son propostes en castellà, el teatre de casa nostra també el Santa Nit (una història de Nadal) ens portarà els personatges dels pessebre  i traslladats als nostres dies de la ploma de Cristina Genebat i de la mà de Julio Manrique, i la companyia La Brutal. I Ramon Madaula es posarà a les mans de Anna Sahun amb el nou text de Jordi Galceran. I per que no us quedi cap dubte del regust d’internacional tant típic de Temporada Alta a la programació Saltenca torna Paolo Nani amb “La carta”

elcredit_nadal_regal

Pobre de qui enganxi dient que després de Temporada Alta s’acaba el teatre a Girona i Salt!

Los Esqueiters. Un article amb SPOILERS

Aquest dilluns passat vaig tenir la sort de poder assistir a un assaig dels enfants terribles del teatre català Nao Albet i Marcel Borràs “Los Esqueiters” on divaguen sobre la possible trobada d’uns intel·lectuals amb els seus antònims, uns skaters trets directament del carrer.

Exempció de responsabilitat: Tota semblança entre l'espectacle vist i descrit i el finalment presentat pot ser pura coincidència. Si voleu considerar aquest escrit un SPOILER o si voleu veure'l sense condicionants o creieu que en un futur proper el podríeu veure per aquest mons de Déu esteu en el vostre dret de no seguir llegint.

Tot i que el que varen mostrar era tan sols una esbós del muntatge final amb les seves deficiències tècniques i interpretatives, permeteu-me que us faci cinc cèntims dels elements que hi torbareu per si no sabeu qui son i com treballen aquest parell.

  • Uns Intel·lectuals. Interessats en Transmetre coneixement profund, literari, filosòfic i d’alta volada a uns joves aprenents. No existeix mestre sense alumne.
  • Uns Esqueiters. Amb les seves vides, problemes i la seva manera de fugir-ne: el mononopatí.
  • Unes coreografies. Com us imagineu que ballen uns professionals de l’skate? Doncs aquí ho descobrireu, una de les coses més interessants de l’espectacle.
  • Una música. Un teclat, un sintetitzador, una bateria i Nao Albet i Marcel Borràs i un sentit de pausa/transició i reflexió

I que no hi trobaeu?

  • Un conflicte. No estem parlant de teatre en termes clàssics. Estem a la setmana de la creacio contemporània. No és cap història amb skaters, són les històries d’uns skaters.
  • Grans interpretacions. No us espereu trobar un Lluís Homar fent un recital, us trobareu un trosset de veritat/realitat entre monopatins i rampes.
  • Escenografia/Vestuari. Pot ser que m’equivoqui però crec que la versió final que presentaran no distarà gaire de la que vàrem veure amb molt pocs elements a escena (una rampa, monopatins i el teclat i bateria que firmen la banda sonora) i una càmera filmant i projectant com a teló de fons.

I per acabar recordeu que aquest espectacle s’ofereix en els llengües dels integrants: català, castellà, anglès, francès, italià i noruec amb sobretítols en català i anglès.

Oh! Els dies bonics!

Del ja clàssic “Els Dies feliços” (Oh les beaux jours) de Samuel Beckett se’n han escrit moltes coses, articles, llibres, notícies, per sort la meva ignorància m’ha permès estar-ne al marge fins a veure’l en escena. La versió és la de Sergi Belbel i Emma Vilarassau, si és que se’n pot dir aixi d’una versió. Potser la reflexió que faré ja s’ha dit, és errònia o posa de manifest la meva curta experiència en textos teatrals, o si més no en Beckett. Anem per parts:

Sobre el text: Després d’aguantar l’hora i tres quarts que dura l’obra i pensar en el significat de les Paraules de Beckett (traduïdes per Sergi Belbel i amb la seva posada en escena), no crec que digui cap estupidesa si hi veig el text la senectut, la vellesa, el declivi del ser humà a l’hora de fer-nos vells. Les hores i pas del temps, les activitats la repetició i sobretot el record del temps passat.  Potser aquesta lectura beu del moment en que viu l’espectador. Qui sap si un adolescent, o una dona embarassada hi veurà el mateix?

Sobre la Posada en escena: Clarament arriscada, algun espectador que només hagi llegit el nom de la protagonista del cartell hagi quedat garratibat, o decebut. Veure un monòleg no es fàcil, i menys si et diuen que la protagonista es passa tota l’obra enterrada enmig d’un desert. Les referències al desert durant el text potser justifiquen a ulls del director la posada en escena, però no hi havia cap altra interpretació a la paraula desert? No són potser deserts alguns geriàtric on enterrem vius als nostres ancians?

Sobre les intepretacions: A l’altura de les expectatives. preferiblement crec més interessant el personatge de’n Willie que de la Winnie, a qui potser acabo avorrint una mica (fans de Beckett i la Winnie, no em mateu!) I es que em suscita moltes més preguntes el personatge que interpreta Òscar Molina, que la xerrera (descontrolada?) de l’Emma Vilarasau.

I ja està! Ja callo. Aquí sota em podreu deixar els vostres opinions, ja que al sortir del teatre no vàrem poder fer un debat #postfunció com caldria en obres com aquestes, en què m’interessa més el que passa després que durant la representació.

©Ros Ribas

La Winnie © Ros Ribas

Ho han tornat a fer!

Pere Puig i la Sala La Planeta ho han tornat a fer. Amb la complicitat del festival Temporada Alta han rescatat un text dificilíssim i l’han pujat a escena. Si l’any passat el preciós monòleg “Manyac Manyac” ens convidava a viatjar a la infància, aquest cop Pep Vila encarna un dels monstres que s’amaguen en el teatre. Un pare que obliga als seus dos fills a repetir un cop i un altre l’últim dia a Irlanda abans de marxar a Londres. La farsa de Walworth

Una barreja entre farsa i drama familiar que ens presenta, en format de teatre dins el teatre, una realitat que ha empès un pare a repetir fins a la sacietat un somni, un record, un instant, per evitar el pas del temps, segrestant els fills i obligant-los a participar de la seva bogeria. Un viatge que  també fa l’espectador descobrint lentament la terrible situació que viuen els personatges i de la que no poden escapar.

Una oportunitat única de veure del que son capaços Pep Vila, Jordi Subirà Oriol Casals y Yolanda Sey, que interpreta la jove caixera que entra a la farsa i acaba de desmuntar el castell de cartes que començava a caure pel seu propi pes. Però també es una oportunitat per prendre consciencia de la feina de direcció que tot espectacle requereix i en obres com aquesta resulta indispensable. I en aquest aspecte Pere Puig fa un treball excel·lent.

Segurament passades les festes nadalenques tornarem a veure aquest espectacle a Girona  a la Sala La Planeta, però tan de bo es pugui veure  a alguna sala Barcelonina, i arribi aixi a un públic més nombrós.la-farsa-de-walworth---cartell-horitzontal_bx1

El teatre amb menys espectadors dels mòn

Tots els que som de Girona (i del Gironès m’atreviria dir) sabem que el calendari teatral es distribueix en dues estacions: Temporada Alta, el festival que porta els millors noms de l’escena mundial a casa nostra i Temporada Baixa: la resta de l’any. Una gran majoria de gent creu que no s’hi fa res en aquells teatres en els que un mesos abans ha hagut de córrer per aconseguir entrades. Però si que s’hi fan coses, i molt bones. Lamentablement, una pèssima comunicació fa que poca gent ho sàpiga i les sales de teatre quedin més buides que el cervell d’alguns polítics.

En el nucli del Festival Temporada Alta, hi va néixer, fa uns anys un nou espai escènic, un espai de creació, producció i exhibició: El Canal, Centre d’Arts Escèniques. Construït amb una aportació de l’Unió Europea i omplert amb l’esforç del Festival Temporada Alta acumula pols i brutícia durant els altres 10 mesos a l’any. Una assistència de 0 espectadors durant dies i dies, ja se sap, les retallades no permeten augmentar la despesa en quelcom tan superflu com es la investigació ni la creació ni l’exhibició escènica i menys en un població com Salt, amb un percentatge molt elevat de població immigrant.

O no?

Parlava abans dels polítics amb el cap buit i sembla que ara em toca parlar dels polítics amb els reunions buides… de decisions. Després d’una sèrie de reunions o no-reunions per decidir què-com-quan i amb quants diners(sobretot) utilitzarien aquest espai, l’Ajuntament de Girona i el de Salt varen trobar un raconet de diners per tal d’omplir aquest equipament de contingut. 100.000€ l’ajuntament de Salt i 60.000 el de Girona cada any fins el 2016… Ara nomes caldria convocar un concurs públic per trobar un gerent/director/artístic/equip… i a seure i veure els resultats. Pero ah! sorpresa! estem a l’any 2014 i de concurs públic ningú n’ha sentit dir res! Ni se sap res d’aquests 160.000€ de l’any 2013 ni els del 2014 qui sap si estaven en algun pressupost i han volat o simplement no ha arribat ni a estar-hi als pressupostos potser no ho sabrem mai…

I de moment, les cadires de El Canal, segueixen buides com cada any i la seva web desapareguda completament per falta de manteniment.

Retorn a la infància. Manyac manyac.

Recordeu quan jugàvem al carrer, quan amb dues motxilles muntàvem una final de la Champions, o fèiem d’un arbre un castell? A la Sala La Planeta, dins del festival Temporada Alta Pere Puig i Pep Vila ens han retornat per uns instants aquelles aventures, a través d’un text del Dramaturg Francès Raymond Cousse “Enfatillages”

manyac1-reduida.jpg

Una aventura que ens portarà els moments més hilarants i els més mundans a través d’un actor, Pep Vila, que posa tota la seva experiència al servei d’una història, i d’un públic que difícilment recorden com veien el món quan eren petits. I ho fa a través d’inoblidables personatges que tots coneixem i retrata i detalla amb molts poc gestos, poques paraules però molt ben escollides, molt ben interpretades i molt ben traduïdes. El carnisser, l’agutzil,el mestre, el rector…

Hi ha un temor bastant generalitzat entre la gent que no té el costum o la valentia d’anar al teatre amb els monòlegs que no son de comèdia. El risc d’avorriment o d’incomprensió davant l’obra d’art que se’ns regala es una de les barreres que fins i tot  jo haig de saltar. Per aquest espectacle jo no tenia cap mena de por de saltar-la, el referents que tenia eren suficients per seure i gaudir. I espero i desitjo que moltes persones puguin veure i gaudir aquest espectacle properament, sigui on sigui, un regal aixi no es pot deixar sense obrir.