Comparacions odioses

Viure en un món global havia de tenir algun inconvenient. Per exemple que un mateix text pot ser traduït a diversos idiomes i si es un text teatral pot ser representat en cadascun d’aquests idiomes. I si la traducció d’un text ja fa honor a la frase feta –traducció/traïció– la posada en escena encara pot ser mes esgarrifós. I per exemple un botó,

Agost, text de Tracy Letts, s’ha traduït al català i al castellà. A casa nostra l’ha portat als escenaris el TNC, a Madrid, el Centro Dramàtico Nacional. Si per algun casual algú volgués posar de costat els dos muntatges (diga-li viatge amb AVE, diga-li youtube) es trobaria posant de cara Amparo Baró i Anna Lizarán per un costat, i Carmen Machi i Emma Vilarassau per l’altre. I el millor que es podria dir es que un repartiment diferent pot transformar radicalment un text. Hi haurà detractors i defensors a cada costat, però el que primarà serà la primera versió que s’ha vist.

Burundanga, de Jordi Galceran també s’ha vist en la llengua de Cervantes, i això es tot un elogi per la dramatúrgia catalana,  que el I Torneig de Dramatúrgia Catalana (celebrat al festival Temporada Alta de Girona) ja es va encarregar de demostrar-ne el bon estat de salut.  I no tal sols el textos Catalans triomfen fora de casa, sinó que també les produccions, com per exemple Julio Manrique porta de Gira Coses que dèiem avui/Cosas que hoy decíamos de Neil LaBute fins a Madrid, on fa temporada fins el 13 de maig i això de traduir-se un mateix l’obra per poder fer una gira mes enllà de Catalunya hi ha qui ho entendrà com un preu a pagar, i coneixent la brillant trajectòria del Sr. Manrique, crec que es més aviat un reconeixement.

I en son tan sols un exemple d’èxits del teatre que poc o molt porten sang catalana, algun dia haurem de parlar mes aviat dels fracassos, començant per la poca presencia catalana als premis MAX d’enguany.

Anuncis

Tallers de Sombres

t6
Els autors de la 6a Temporada T6

La Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya esta dedicada als nous autors, cada temporada 6 joves autors teatrals son seleccionats per presentar els seus textos amb una companyia d’actors lleugerament prefixada, la Companyia T6 que compta amb la presencia de la preciosa Anna Moliner, Àngels Poch,

L’ultim espectacle d’aquesta temporada es “L’ombra al meu costat” de Marilia Samper, dirigit per ella mateixa. El text parla del sofriment d’una mare (una solida Cristina Plazas) quan la seva filla (la preciosa i alegre Anna Moliner) desapareix misteriosament, de la relació amb el seu marit (Àlex Casanovas) i les histories paralel·les d’Òscar Castellví i David Vert, que aporten solidesa i pes al muntage, i l’entranyable parella de vellets d’Oriol Genís i Àngels Poch, que porten frescura i transcendència a la peça. I per últim Albert Prat que ens recorda la fragilitat del ser humà enfront de les masses, i de com el bosc serveix per amagar-nos dels perills però també de com ens serveix per llençar-hi tot allò que volem amagar.

Destacar d’aquest muntatge les interpretacions del jove Òscar Castellví, que amb el seu personatge d’adolescent introvertit manté la tensió durant les dues hores que dura la peça. Angels Poch, torna fer de velleta, un registre que coneix i que coneixem sobradament, i que no sorprèn, però tampoc decepciona. En global l’autora explota molt bé els colors de cada personatge per fer d’aquest drama un bon viatge per l’espectador, i si en algun moment el text no us atrau prou sempre podreu pensar en la magnífica feina que han fet els tècnics del TNC amb una escenografia simple però efectiva, com demana la sala, i l’espectacle.

Es tot un honor podeu veure el treball que es fa als teatres del nostre país. Es molt encoratjador veure com hi ha professionals que posen la seva tècnica al servei d’una història. I t’adones que el TNC es a la vegada mostra i escola de moltes coses que passen davant i darrere del teló.

Agost, de Tracy Letts

cartell agostEl Teatre Nacional de Catalunya, torna a programar Agost, de Tracy Letts. L’obra ens desvetlla els secrets d’una família del mig oest americà. I com a metàfora d’aquesta xafarderia no s’ha creat cap escenografia: s’ha creat TOTA una CASA; una casa de nines que s’obre i que deixa impressionat al pobre espectador que no sap que ha anat a veure. (Si es que ni ha algun)

La família Weston, trasbalsada per la desaparició del pare de família, es reuneix novament, com en totes les desgràcies, per compartir la pena i intentar entendre el que ha passat. El perquè els durà a preguntar-se qui son i que hi fan allà. Però el que es mes important es perquè en varen marxar. I es per aquí on es comença a desfilar el teixit que havia cobert les vergonyes de la família.

A diferencia de tots els altres mitjans de comunicació, que cantes les virtuts de Emma Vilarassau i Anna Lizaran, caps de cartell i portadores del pes de la historia, la meva vista recau en el personatge mes enigmàtic de la història. Johnna, una noia India, que es contractada per el pare poc abans de desaparèixer i que es testimoni impertèrrit de tot el que passa a la casa. Es l’encarregada d’obrir la història, i l’encarregada de tancar-la. Si l’aneu a veure, no subestimeu aquest personatge interpretats per Almudena Lomba. Una figura silenciosa que a diferencia dels altres personatges de l’obra, no respon totes les preguntes que es fa el public sobre ella.

Pel que fa al muntatge, la historia es una muntanya russa que atrapa l’espectador i el fa pujara i baixar a voluntat, al principi, com sempre, costa entrar a la història. I el final del primer i tercer acte potser podrien ser mes contundents, però en global l’espectacle fa que l’espectador es pugui perdre enmig de l’escenografia quan la història no l’atrapa. (Algun defecte havia de tenir un decorat d’aquestes dimensions) I les petites, però existents i interessants històries paral·leles poden distreure a l’espectador mes xafarder. Es per això que Sergi Belbel ha fet be d’assumir el repte de dirigir un espectacle que exigeix tenir molt clar on està el focus d’atenció (generalment al menjador de la planta baixa) i on estan els focus de distracció.

Es una obra imprescindible? Estic quasi segur que sí. Potser es l’excés de floretes que ha rebut em porta al dubte. Jo us recomano que intentau veure-la. No us en penedireu.